El triomf de la senzillesa

Quan, ara fa tres anys, Bruce Lundvall, president de Blue Note i descobridor de Norah Jones, va visitar Barcelona convidat pel Festival de Jazz, encara recordava el moment en què la cantant, incòmoda davant l'èxit tremebund de Come away with me (2002), li va demanar sisplau que deixés de fer publicitat del disc, que va acabar venent més de vint milions de còpies i enduent-se vuit premis Grammy. “Ara ets una estrella, Norah –assegurava Lundvall que li va dir–. Has d'estar preparada per vendre discos perquè en vendràs molts i molts més.” A Jones, que va acabar adonant-se que podia vendre discos a cabassos sense deixar de ser –com la definia Lundvall– “una persona senzilla que vol viure de manera senzilla”, no se li ha escapat mai el control de la seva carrera, la qual cosa li ha permès distingir-se d'altres cantants erigides en estrelles de la nit al dia i fer concerts amb un discurs tan propi i afinat com el de dijous a L'Auditori.

La filla de Ravi Shankar, sota un elegant escenari amb ocells de paper, va començar defensant amb valentia i convicció el seu nou disc, Little broken hearts, produït per Danger Mouse i, en conseqüència, amb un embolcall rigorosament contemporani. El públic estava encara en fred, però no hi havia res a objectar a Jones i el seu quartet, que van sonar amb caràcter i intenció. Quan, en el tram central del recital, la també protagonista del film My blueberry nights es va asseure al piano, l'audiència –que feia quinze dies que havia exhaurit totes les entrades– va quedar rendida amb l'estàndard The nearness of you i una altra peça de la seva opera prima, Don't know why. Des d'aleshores, la vetllada ja no va baixar d'intensitat i les cançons de Jones, equilibrament triades entre els seus cinc discos en estudi, van anar incrustant-se progressivament en les entranyes de tothom. Una versió de Hickory wind, de Gram Parsons, i tres bisos en clau campy –acordió, dobro, i els músics aplegats al mig de l'escenari– van culminar una nit rodona.