L'exili sense morbositat

El Mume exposa els dibuixos sobre els camps de concentració francesos de Josep Franch-Clapers

L'hivern de 1939, Josep Franch-Cla­pers, que havia com­ba­tut com a milicià al front d'Aragó, for­mava part de la cor­rua de der­ro­tats que tra­ves­sa­ven la fron­tera fent camí cap a l'exili. Dei­xava enrere els seus anys d'apre­nen­tatge en un taller de sants d'Olot, la for­mació acadèmica a la Llotja de Bar­ce­lona, els seus auto­re­trats ele­gants i altius dels anys trenta. Tenia només 24 anys, però ja sabia que no tor­na­ria a ser mai més el xicot pre­su­mit que freqüentava les expo­si­ci­ons de Sunyer, Picasso o Mir somi­ant que arribés la seva opor­tu­ni­tat. El seu destí seria el de l'ano­ni­mat, el del camp de con­cen­tració de Sant Cebrià, pri­mer, i el de Gurs, al cap d'un any, d'on seria reclu­tat per for­mar part d'un batalló de tre­ball a Saint-Rémy de Pro­vença, abans de ser enviat, durant l'ocu­pació ale­ma­nya, a la com­pa­nyia Tod, que s'ocu­pava de les for­ti­fi­ca­ci­ons de la costa, i d'haver de viure en la clan­des­ti­ni­tat fins al final de la guerra, aju­dat segons conta la lle­genda pels seus amics de la resistència. Mai més va pin­tar el seu auto­re­trat; a tot esti­rar, la seva figura encor­bada, solitària, allu­nyant-se entre una filera de bar­ra­cons, l'únic dibuix on va con­fes­sar haver-se permès la debi­li­tat de tor­nar-se a retra­tar, encara que fos de lluny i d'esquena. Des que va ingres­sar al pri­mer camp, Franch-Cla­pers, va pren­dre consciència que la seva missió havia de ser aixe­car tes­ti­moni del destí de tots els homes i dones que com­par­tien el seu des­ter­ra­ment per mitjà de cen­te­nars de dibui­xos i guai­xos, sense fer atenció a cap experiència per­so­nal, sense sin­gu­la­ri­tats ni pro­ta­go­nis­mes, tots igua­lats en el seu sofri­ment i el seu silenci; en la seva cama­ra­de­ria, també, en l'espe­rança de la pri­mera carta rebuda de casa, en el repòs del tre­ball exte­nu­ant a la rasa o al bosc, en la soli­da­ri­tat amb els ferits i els malalts, perquè aquest artista vallesà que ja no tor­na­ria més a la seva terra era, segons el recorda el seu amic Roberto Forniés Alaiz en un dels tex­tos del catàleg, «un obs­ti­nat de l'amor, un furiós de l'amis­tat, de la gene­ro­si­tat, de la bon­dat, de l'altru­isme».

Una crònica visual

Un home meti­culós i tenaç, que va enten­dre que els seus dots artístics havien de ser­vir a par­tir d'aquell moment no pas a la vani­tat o el reco­nei­xe­ment, ni tan sols a l'apo­lo­gia del dolor, sinó a fer de «recor­da­tori de la dig­ni­tat i la força que el pati­ment pot fer aflo­rar», tal com ho veu Pere Par­ra­mon, el comis­sari de l'expo­sició Els dia­ris de Josep Franch-Cla­pers, que es pot veure al Museu de l'Exili de la Jon­quera fins al 27 de setem­bre. El títol és ben oportú, con­si­de­rant que aquests dibui­xos, molts dels quals van ser enqua­der­nats, nume­rats i comen­tats amb tex­tos breus pel mateix Franch-Cla­pers en diver­ses sèries que for­men seqüències nar­ra­ti­ves de la vida quo­ti­di­ana dels interns i que es mos­tren ara com­ple­tes per pri­mera vegada, són, efec­ti­va­ment, la crònica visual d'una experiència que trans­for­ma­ria la con­cepció mateixa que tenia l'artista sobre el paper de l'art en la trans­missió de conei­xe­ment sobre el seu temps, en la força del seu tes­ti­moni per con­tri­buir a la dig­ni­fi­cació de l'ésser humà fins i tot en les con­di­ci­ons més llas­ti­mo­ses. Aquesta pre­o­cu­pació no l'aban­do­na­ria pas en la madu­resa, quan esta­blert defi­ni­ti­va­ment a Saint-Rémy, d'on era natu­ral la seva dona, Rosette Maxime, que va morir men­tre el Mume pre­pa­rava aquesta expo­sició, va con­ti­nuar recre­ant la vida dels refu­gi­ats en pin­tu­res, escul­tu­res, mosaics i vitralls, influït als anys qua­ranta pel mes­tratge del seu veí Albert Glei­zes, un dels teo­rit­za­dors del cubisme, ales­ho­res immers en ple període medi­e­val i místic.

És aquesta mirada que tras­passa l'esca­brosa imme­di­a­tesa per pro­jec­tar-se cap al futur, la que dis­tin­geix l'obra de Frach-Cla­pers de la d'altres artis­tes que han fixat també la imatge dels camps, com ara Josep Bar­tolí o Hilari Bru­ga­ro­las. «La seva no és la mirada del der­ro­tat o el des­es­pe­rançat», opina Par­ra­mon, encara que en els seus dibui­xos també apa­rei­xen esce­nes dolo­ro­ses, sinó la d'algú que «vol expli­car-nos com la huma­ni­tat se sobre­posa a les situ­a­ci­ons més extre­mes, per això sovint renyava els seus com­panys quan veia que dibui­xa­ven per pura evasió». El comis­sari de l'expo­sició, que ha reu­nit una setan­tena d'obres de l'artista, totes pro­ce­dents de la donació feta a l'Arxiu Naci­o­nal el 1988, ha res­pec­tat aquesta volun­tat elu­dint del seu mun­tatge tota mor­bo­si­tat, una incli­nació a pre­sen­tar l'exili i el con­fi­na­ment com un catàleg de sofri­ments i atro­ci­tats que aca­ben «mos­trant el dolor com un mer docu­ment o una relíquia, sense cap relació amb la nos­tra experiència».



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.