Qui no estima Bosé?

Quinze cançons, tres bisos, Miguel Bosé va aconseguir arrencar de la cadira els espectadors una mica encarcarats de Cap Roig. La proximitat de l'escenari no contribueix en absolut a generar clima, tot i que al final, l'empatia de l'artista va captivar i les ordenades rengleres de cadires van quedar pràcticament buides mentre el personal projectava les lletres a una lluna incommensurablement bella.

Com ell. La maduresa de Bosé ha fet desaparèixer els prejudicis amb què se'l rebia quan era un espècimen que trencava esquemes i cors. Balla com li dóna la gana, no té una veu insuperable, porta pocs músics, un espectacle sobri, les melodies traspassen els vuitanta despullades de muscleres, lluentons i aquell aire punk d'emprenyats amb el món mundial que tots portàvem; però arriben amb una puresa simple, encantadora i radicalment original.

El públic de Bosé és variadíssim, com el dels toros: hi ha botox i adolescència, mestresses de casa especialitzades a fer entrepans, vellets de color de cera, pagesos, industrials, comerciants, parelles de tota la vida i solitaris empedreïts, majoritàriament dones veteranes a l'hora de posar-se el món a coll puntualment, si cal.

La major part de les seguidores de Bosé són com les bosses de mà bones, només quan porten història i alguna arruga a la pell llueixen esplendorosament entre la resta. Pàtina de saber perdre i guanyar sense fer escarafalls, la seguretat que dóna tenir la meitat del camí recorregut. Com ell: camisa blanca de màniga llarga (a veure si se n'assabenten els senyors que per dur-la de màniga curta, millor que vagin amb samarreta) pantalons de llana fresca, negres, i un saber estar a cada moment, menjant-se l'escenari a mossegades, donant l'esquena i ensenyant el perfil de la nissaga torera, elegància subtil. Fins i tot els marits correctes es movien tendrament.I és que Morena mía és una de les millors cançons d'un home tan especial que només els ximples volen classificar.