opinió. Crítica d'art
La crisi ataca la cultura
A Tarragona, retirar el suport a l'activitat cultural que sorgeix de la mateixa societat civil no és compatible amb el fet de voler ser capital europea de la cultura
Salten les alarmes: els diners per a la cultura es redueixen en alguns pressupostos públics i de fundacions. Es nota en les programacions, en la vida, en les perspectives d'associacions i grups culturals que depenen de subvencions per sobreviure. Barcelona sembla apostar clarament per la cultura com a element bàsic de la seva projecció internacional i de la seva naturalesa de ciutat. Allà sembla que mantenen els projectes de construcció de nous museus, festivals, programacions, definició del nou centre de creació, etc. A la ciutat de Tarragona, en canvi, es viuen símptomes d'alentiment i molta inquietud i disgust en creadors i agents. Retirar el suport a l'activitat cultural que sorgeix de la mateixa societat civil no és compatible amb el fet de voler ser capital europea de la cultura.
Cultura contra subsistència o no tan sols de pa viu l'home?
El primer ensurt el va donar un polític quan va afirmar que preferia subvencionar l'alimentació de vint persones que no un gran espectacle teatral. Volia dir que els diners per ajudar les persones més desfavorides han de sortir de la cultura? Que la cultura és un luxe prescindible? Fins i tot si fos així, què passarà amb els que fan teatre? Quedaran en la misèria i hauran de ser atesos com a pobres de solemnitat?
Una obra de teatre també dóna menjar a vint persones: actors, director, músics, modistes, maquilladores, escenògraf, impressors d'entrades i propaganda, netejadors, electricista, porter, acomodadors i altres empleats del teatre. I no cal donar-los res, es guanyen el sou de la manera més digna, treballant.
Si per superflus eliminem teatre, música, balls, exposicions, concerts, publicacions, activitats de biblioteques i museus, etc., com evolucionarà la salut mental i emocional d'una població que, diuen, arribarà al 20 per cent de desocupats? Serà prudent dir als ciutadans que s'han de centrar en el precari món del treball i oblidar-se de distraccions i activitats que alimenten l'autoestima, els valors i la vida interior?
Les indústries culturals donen feina.
Fa pocs anys que s'ha generalitzat el terme indústria cultural. És una gran aportació perquè defineix la cultura com un bé que genera beneficis i productes, no per a una minoria poderosa, sinó per a un gran públic.
Les indústries culturals creen molts llocs de treball. Les ciutats i nacions saben que de la cultura se'n desprenen beneficis materials, a més dels espirituals. S'esforcen a treure partit de la imatge que configura, de l'atractiu que representa per al turisme, del prestigi que denota, de la qualitat de vida que genera.
La cultura és una vaca que dóna bo de munyir i no es pot oblidar que cal alimentar-la.
La sortida de la crisi comporta la creativitat.
Es pot entendre que en temps de crisi cal prendre decisions no agradables a tothom. Fa segles que Dante Alighieri va escriure a l'obra la Divina Comèdia: «Els llocs més ocults i profunds de l'infern estan reservats per a aquells que en èpoques de crisi es mantenen neutrals.» Però abans de decidir segons quin retall pressupostari s'hauria de pensar: què ens traurà de la crisi?
Segurament serà la creativitat, la capacitat de trobar camins alternatius, imaginar un altre món, inventar noves estructures socials, nous models de producció i de consum, altres maneres de viure, de conviure. I qui il·luminarà la premonició d'aquestes solucions?
Probablement els filòsofs, els artistes, els investigadors, els creatius, els crítics tan incòmodes per al sistema. Per al sistema caduc, és clar. I els polítics? També, en tant que siguin, alhora, filòsofs, crítics i creatius.
Serà, doncs, molt perillós tallar les ales als sectors que justament tenen la missió d'elaborar les alternatives per al futur.
