cultura

Dins l'ambient d'una família culta, catòlica i catalanista

La visita a la casa reformada per Rafael Masó al cor de les Ballesteries i en plena postal de la ciutat esdevé un recorregut intens per l'obra d'una figura cabdal del Noucentisme que revela l'estil de vida, la posició econòmica i el tarannà moral de les classes dominants de principi del segle XX

En entrar a la gale­ria, ben ama­rats de llum exte­rior reflec­tida en la poli­cro­mia dels vitralls, és natu­ral que els visi­tants admi­rin les jar­di­ne­res de fusta i de metall que pre­si­dei­xen l'estança i que de seguida s'encan­tin llarga estona amb el riu, els ponts, la façana de cases que s'este­nen davant seu, tot movent el cap a banda i banda per per­ce­bre les diver­ses pers­pec­ti­ves de l'Onyar, fent corba suau en aquest punt del seu traçat. No sem­pre es té l'opor­tu­ni­tat ni el pri­vi­legi d'estar dins d'una les postals més emblemàtiques de la ciu­tat. És la postal que li ha donat, jus­ta­ment, aquell to flo­rentí, deli­cat i viu, d'ago­sa­rada cali­desa, símbol també d'un canvi de feso­mia social i política que fa uns anys va anar espol­sant la misèria, la tris­tor i l'enso­pi­ment d'una vida en gris i negre. Ens tro­bem a l'inte­rior de l'única casa del car­rer de les Balles­te­ries oberta al públic, la casa Masó, en el núm. 29, lloc de nai­xe­ment d'una de les prin­ci­pals figu­res del Nou­cen­tisme, l'arqui­tecte Rafael Masó i Valentí (1880-1935) i inau­gu­rada com a museu el 28 d'abril del 2012, 6 anys després que els seus nebots i pro­pi­e­ta­ris, Narcís-Jordi Aragó Masó i Mercè Huerta Bus­quets deci­dis­sin cedir-la a l'Ajun­ta­ment de Girona.

Aquell dia d'abril, Narcís-Jordi Aragó amb veu com­mo­guda i un cap­te­ni­ment de pon­de­rada satis­facció va fer entrega ofi­cial de l'immo­ble amb aques­tes parau­les: «Avui s'ha com­plert un somni. La casa en què hem vis­cut durant cin­quanta anys passa a con­ver­tir-se en patri­moni ciu­tadà i és hora de recor­dar amb emoció els nos­tres avant­pas­sats. Hem acon­se­guit atra­par el temps i tor­nar així a la seva època, reviure-la en certa manera.» Un temps atu­rat en el pro­jecte d'inter­pre­tar i recons­truir l'atmos­fera pri­vada d'una família, d'expo­sar un ambi­ent impreg­nat de detalls reve­la­dors de la seva època, esta­tus i tarannà, com ara aquests dos en què parem atenció i que, en la seva íntima domes­ti­ci­tat, recu­llen l'espe­rit més genuí dels qui van habi­tar aques­tes parets fa més o menys cent anys. Els des­co­brim en el cosi­dor, una estança sen­zi­lla on les ger­ma­nes de l'arqui­tecte s'entre­te­nien bro­dant coi­xins, moca­dors, tova­llo­les... amb motius flo­rals o geomètrics, sovint dis­se­nyats pel mateix Masó. Són un edredó i un drap de taula. En l'edredó, con­fec­ci­o­nat el 1909 per cobrir el des­cans dels pares, s'hi lle­geix la ins­cripció «For­ti­tudo Pulch­ri­tudo» (For­ta­lesa Bellesa), d'acord amb la més tra­di­ci­o­nal con­si­de­ració dels valors de l'Home i de la Dona, en majúscu­les. I en el drap de taula que data del 1905 s'hi pot lle­gir un con­sell: «Tant de taula com de llit sian sem­pre come­dit».

Inequívoca remem­brança del caràcter moral però també estètic –ànim de mesura i con­tenció, equi­li­brat amb ingre­di­ents reno­va­dors bus­cant l'har­mo­nia i fugint de l'estridència– de l'obra de Rafael Masó, a més de la carac­terística essen­cial d'una de les prin­ci­pals nis­sa­gues de la bur­ge­sia local que, amb el seu repre­sen­ta­tiu estol d'advo­cats, nota­ris, pro­cu­ra­dors, far­macèutics, poe­tes, dipu­tats, regi­dors, mes­tres, impres­sors, peri­o­dis­tes i arqui­tec­tes, va exer­cir una nota­ble influència econòmica, política i cul­tu­ral, sobre­tot des de la segona mei­tat del segle XIX i fins a l'esclat de la Guerra Civil: Gau­denci Masó, avi de Rafael, va fun­dar El Cons­ti­tu­ci­o­nal; Rafael Masó pare, el Dia­rio de Gerona de Avi­sos y Noti­cias, òrgan de les dre­tes cata­la­nis­tes; San­ti­ago Masó, germà, va ser home sig­ni­fi­cat de la Lliga Regi­o­na­lista, l'altre germà Narcís, reco­ne­gut peda­gog de l'escola activa i ell mateix, poeta gua­nya­dor de Jocs Flo­rals i edil, a més de prolífic arqui­tecte, deco­ra­dor i dis­se­nya­dor de mobi­li­ari i de tota mena de peces. Una família benes­tant, culta, il·lus­trada, expo­nent d'un con­ser­va­do­risme modern, amb vocació de país i molt catòlica: «Abans que res –traduïm del cas­tellà– som sol­dats de Crist i només tenim una llei que ens mana bara­llar-nos per Ell i per Ell llui­ta­rem quan més dur sigui el com­bat i més renyida la bara­lla amb els nos­tres ene­mics», escri­vien San­ti­ago i Rafael Masó al Dia­rio de Gerona del 5 de juliol del 1903, en el decurs d'una encesa polèmica amb La Lucha, l'òrgan del par­tit libe­ral.

La seva pro­cedència forana (orígens a Sit­ges, Vila­nova i la Geltrú, Sant Julià de Ramis) fa que en el moment que els Masó obte­nen una posició hegemònica i una pro­jecció pública impor­tant, neces­si­tin dotar-se d'una casa que tes­ti­fi­qui el seu arre­la­ment a la ciu­tat i al lloc on s'han esta­blert, així com el seu com­promís amb el progrés, lluint uns deter­mi­nats nivells de luxe i con­fort. És des d'aquesta doble pers­pec­tiva que entre el 1911 i el 1919 Rafael Masó i Valentí exe­cuta per encàrrec de la família una impres­si­o­nant reforma de l'edi­fici on va néixer, for­mat per la unió de qua­tre habi­tat­ges del car­rer de les Balles­te­ries, adqui­rits entre mit­jan segle XIX i prin­cipi del XX. Va fer una reforma de la façana i dels inte­ri­ors que incor­pora magis­tral­ment els cri­te­ris de sim­pli­ci­tat estètica i res­pecte a la tra­dició pròpia com a fona­ment d'una moder­ni­tat naci­o­nal emmi­ra­llada en l'avant­guarda cen­tre­eu­ro­pea de l'època, com sin­te­tit­zen Narcís Coma­dira i Joan Tarrús en el lli­bre Rafael Masó, arqui­tecte nou­cen­tista (CAC, 2007).

Masó pla­ne­java por­tar-hi la seva futura esposa Espe­rança Bru, però després d'un fes­teig com­pli­cat, el pare d'ella no va accep­tar que el matri­moni s'ins­tal·lés a la casa. El seu germà San­ti­ago va here­tar la pro­pi­e­tat, i a la seva mort va pas­sar a la ger­mana Maria de la Bona­nova Masó, casada amb Esta­nis­lau Aragó i, d'aquesta, al seu fill Narcís-Jordi Aragó, que amb la seva esposa Mercè Huerta hi han vis­cut durant mig segle «a l'ombra dels avant­pas­sats, retro­bant l'empremta del seu pas pels racons, inten­tant esta­blir un sub­til equi­li­bri entre el tre­sor here­tat i les per­ti­nen­ces par­ti­cu­lars, i resis­tint amb con­tundència l'asset­ja­ment dels anti­qua­ris i l'oferta dels bro­can­ters». Ho reproduïm d'un arti­cle que el peri­o­dista ha publi­cat en el lli­bre Casa Masó. Vida i arqui­tec­tura nou­cen­tista (Fun­dació Masó, 2012), que també incor­pora tex­tos de Jordi Falgàs, direc­tor de la Fun­dació Rafael Masó i de la docu­men­ta­lista Rosa Maria Gil, i una com­pleta relació d'imat­ges de Jordi Puig.

A can Masó no tenien per cos­tum llençar res i sort n'hi ha hagut d'aquesta volun­tat pre­ser­va­dora que ha permès enri­quir el valuós patri­moni, ara públic, que és l'edi­fici per se amb una col·lecció de 1.100 objec­tes (més de 50 obres ori­gi­nals de l'artista) dels segles XVII i XX que inclou pin­tu­res a l'oli, cane­lo­bres d'argent, vai­xe­lles de por­ce­llana, coberts de plata, copes de cris­tall, tova­lles i llençols de fil, ven­talls de seda, ceràmiques, pots de farmàcia, estris de toca­dor, ver­ges i cru­ci­fi­xos... A més d'uns 3.000 docu­ments i foto­gra­fies del 1628 al 2012 i 3.000 volums i 50 títols de revis­tes i altres publi­ca­ci­ons que s'estan cata­lo­gant per posar a dis­po­sició dels inves­ti­ga­dors. «És un lle­gat extra­or­di­nari per a la ciu­tat que hem de saber con­ser­var, difon­dre i de què hem de treure molt pro­fit», remarca Jordi Falgàs, res­pon­sa­ble del pro­jecte museològic ela­bo­rat en paral·lel a la reforma dels arqui­tec­tes Joan Tarrús i Jordi Bosch, que han tor­nat a l'edi­fici un aspecte sem­blant al de després de l'última inter­venció de Masó, el 1919. Falgàs tre­ba­lla amb el fi ambiciós i rao­na­ble de con­ver­tir la Casa Masó en un refe­rent inter­na­ci­o­nal d'estu­dis sobre el Nou­cen­tisme, cons­ci­ent de tots els fils que s'hi poden esti­rar per fer recerca des de molt diver­ses pers­pec­ti­ves: «Aquí a dins s'hi pot apren­dre molt més que l'obra d'un arqui­tecte. S'entén tota una època, un estil de vida, la força de les tra­di­ci­ons, la importància dels ofi­cis, les rela­ci­ons entre clas­ses i grups soci­als, i també el que repre­senta el nou con­cepte d'inte­ri­o­risme que Masó aplica per pri­mera vegada a la seva casa fami­liar, d'acord amb l'ideal de la llar nou­cen­tista basat en la aus­te­ri­tat i la sim­pli­ci­tat, capaç de pro­por­ci­o­nar feli­ci­tat i pau inte­rior, com postu­lava Eugeni d'Ors, un model que busca mar­car distàncies amb el Moder­nisme.»

Res­se­guir aquesta llar amb la com­pa­nyia molt experta i atenta a tots els detalls de Jordi Falgàs (o de Rosa M. Gil i San­dra San­ti­ago, mem­bres de l'equip) cons­ti­tu­eix una sug­ges­tiva immersió en la Girona de prin­cipi del XX i en l'art nou­cen­tista: Els escuts heràldics –dedi­cats al car­rer, la ciu­tat i als cognoms i ofi­cis de la família– de l'arri­ma­dor de ceràmica de l'escala d'entrada; la cali­desa del vestíbul, un espai ampli, orde­nat i sobri, banyat de llum natu­ral per una clara­boia, on s'apre­cien dues obres de Fidel Agui­lar; la làmpada, els vitralls de colors, el bufet i el trin­xant del men­ja­dor con­for­ta­ble i aus­ter, equi­li­brat de mate­ri­als popu­lars i nobles, espai freqüentat per López-Picó, Car­ner i altres intel·lec­tu­als; les impres­si­o­nants vis­tes des de la gale­ria; el cosi­dor; la cuina, l'escala de car­gol per on les minyo­nes acce­dien a les seves habi­ta­ci­ons; les pri­me­res edi­ci­ons d'obres de Ver­da­guer, Car­ner, Ruyra, Ber­trana, Prat de la Riba, Cambó en la lli­bre­ria de l'impo­nent des­patx de San­ti­ago Masó; l'estètica ben poc nou­cen­tista de la sala d'estar amb la col·lecció de pin­tura (pai­sat­gisme català de final del XIX) la calai­xera isa­be­lina i una butaca molt deco­rada; l'aire sever, quasi con­ven­tual dels dor­mi­to­ris que frena dis­si­pa­ci­ons i immo­ra­li­tats; la ver­ti­ca­li­tat de l'escala inte­rior que mena a la 2a planta, en el vestíbul de la qual s'expo­sen dos dibui­xos atribuïts a Goya, entre altres obres; el refi­na­ment de la cam­bra de bany...

CASA MUSEU MASÓ
Any D'INAUGURACIÓ.
2012
ADREÇA.
Carrer Ballesteries, 29
edifici.
Habitatge de la família Masó que l'arquitecte va reformar entre el 1911 i el 1919
patrimoni.
Planta baixa i quatre pisos (dos oberts al públic), 1.100 objectes catalogats (entre el XVII i el XIX), 3.000 llibres i 3.000 documents datats entre el 1628 i el 2012.

Una herència per a la ciutat

Pot ser que a algunes persones se'ls faci una mica estrany entrar a la llar de Narcís-Jordi Aragó i de Mercè Huerta convertida en museu, un lloc on el temps s'atura per capturar l'atmosfera del passat i mantenir-la definitivament immutable. Hi ha records que se'n van cap a moments –històrics també– en què en el núm. 29 del carrer Bellasteries, una sensible pintora i un periodista compromès amb Girona i amb la llibertat d'expressió encara segrestada, rebien familiars, amics, futurs polítics de vocació democràtica, qualificats conspiradors de les arts i les lletres i voluntariosos aprenents de l'ofici d'informar, en sessions sovint clandestines carregades d'un intens aroma d'obertura i de canvi. En paraules del mateix Aragó recollides en el llibre Casa Masó. Vida i arquitectura noucentista (Fundació Masó, 2012): «La Casa Masó va ser, al llarg de l'últim mig segle, allò que havia estat sempre des dels temps de la Lliga Regionalista o dels Jocs Florals: l'escenari de moltes inquietuds i el gresol de moltes iniciatives ciutadanes. La nostra estada feliç a la casa va connectar perfectament amb l'època fecunda protagonitzada pels pares, els oncles i els avis. Per això vam creure que l'edifici, amb tot el que contenia, no podia ser per a nosaltres sols: havia de perdre el seu caràcter privat per esdevenir un bé d'interès i d'ús públic.»

De manera que en el dia que Jordi Falgàs ens ofereix una entusiasta visita guiada per les sales i racons de l'edifici, constitueix una grata sorpresa trobar-nos amb l'antic propietari que ha estat director de la revista Presència i de la Revista de Girona, molt engrescat i posant fil a l'agulla del catàleg dels llibres de la seva col·lecció personal, un conjunt de volums de tema literari editats fins al 1939 i cedits a la fundació amb el propòsit d'engrandir el patrimoni públic de la Casa Masó. Amb aquesta mateixa idea, Narcís Jordi-Aragó també ha fet donació d'una valuosa correspondència familiar: les 285 cartes i postals intercanviades entre els seus pares Estanilau Aragó i Maria de la Bonanova Masó del 1910 al 1939. Es tracta d'un material de gran rellevància històrica i sociològica que comprèn l'època del festeig, el matrimoni i la separació forçosa durant la Guerra Civil i permet anar resseguint diversos aspectes de la vida quotidiana, els costums i les vivències d'una etapa molt convulsa socialment i política, al final de la qual, com recorda Falgàs «aquella burgesia conservadora que representaven els Masó acabaria perdent l'estatus i seria silenciada pel seu tarannà catalanista». En tot cas, una nova joia a disposició d'estudiosos i investigadors, com el conjunt d'objectes que formen part del mobiliari, la decoració i la documentació d'aquest emblemàtic edifici noucentista deixat com a herència a la ciutat.

Un dels arquitectes més destacats

Nascut el 16 d'agost del 1880, Rafael Masó i Valentí ha passat a la història com un dels arquitectes catalans més destacats del segle XX, deixant com a llegat una original i polifacètica obra que abasta des de la construcció de cases particulars per a les famílies benestants fins a habitatges per als obrers, des de fàbriques, botigues, oficines bancàries i hospitals fins a urbanitzacions, cooperatives i garatges, passant pel disseny acurat dels interiors i del mobiliari i de tota mena de peces de decoració domèstica i d'usos civils i religiosos. També es va dedicar a la reforma de masies i a la restauració d'edificis d'arquitectura medieval. Sempre va treballar a Girona i la major part dels seus edificis són a la ciutat i a la seva àrea d'influència. Destaquen: Casa Vinyes Miralpeix (Anglès 1907-1908), Escola de Sarrià (1909-1910), Farinera Teixidor (Girona, 1910-1911), Casa Masó (Girona 1911-1924), Escola de Vilablareix (1911-1912), centre cultural Athenea (Girona 1912), Casa Masramon (Olot 1913-1914), Casa Casas (Sant Feliu de Guíxols 1914), Escola pública de Sant Gregori (1917-1919), Ciutat-Jardí (s'Agaró, 1923), entre molts altres, si bé la mort prematura al 1935 va estroncar la seva trajectòria brillant. Els experts distingeixen la seva obra per la identificació amb els postulats noucentistes d'una modernitat que no renuncia al classicisme més auster i que integra formes, colors i materials de la cultura pròpia amb una marcada presència de tècniques artesanals.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.