Un molí mil·lenari esdevingut motor cultural de la ciutat
La Fontana d'Or que a l'any 1078 ja estava documentada, va passar a ser propietat de la família Sitjar, el 1272, a fonda de prestigi, al segle XX va ser restaurada i va actuar com a centre cultural de Caixa Girona fins que l'absorció d'aquesta per la Caixa l'ha transformada en el Caixafòrum
-
L'any 2001, a l'exposició ‘Tàpies: matèries, signes, evocacions i poemes' l'artista va presentar quaranta olis, escultures i pintures MANEL LLADÓ. -
La sala d'Exposicions ha portat a Girona primers noms de la plàstica mundial, des de Chillida a Guinovart, passant per Lèger o Centelles. A la foto una imatge de l'exposició Joan Miró, Paisatges a l'any 2006. PERE DURAN. -
Jacques Stroumsa, conegut com el violinista d'Auschwitz, en el cicle que recordava el final de la Segona Guerra Mundial. EL PUNT. -
La monumentalitat de les sales és fruit de l'acurada restauració dirigida per Joan Maria de Ribot i de Batlle MANEL LLADÓ. -
Entre els anys setanta i els vuitanta, la diputació portava la gestió del centre cultural EL PUNT, ARXIU AJUNTAMENT GIRONA. JOAN COMALAT. -
Als porxos de la façana del casal de Ciutadans s'han esborrat el nom de Fontana d'Or però ha recuperat lluminositat MANEL LLADÓ. -
La Fontana d'Or, avui transformada en Caixafòrum, ha actuat com una sala d'exposicions de referència que ha portat grans noms de l'art i la cultura a la ciutat MANEL LLADÓ.
EL 28 d'octubre del 1973, Los Sitios recollia que a l'acte inaugural de la Fontana d'Or com a nou centre cultural de la Caja de Ahorros Provincial, el governador civil i Jefe Local del Movimiento, Victorino Anguera Samsó, va escoltar amb atenció les paraules del president de l'entitat d'estalvi i de la Diputació Antoni Xuclà que va donar la benvinguda a les autoritats, entre d'altres, a Ignasi de Ribot, alcalde de Girona, el magistrat de l'Audiència Pérez Capella o el bisbe Jaume Camprodon amb paraules altisonants: «Ens honoreu amb la vostra presència –traduït del castellà– a aquest acte com abans van honorar aquesta mansió de la Fontana d'Or nobles, cavallers i dames i en el futur ho continuaran fent els gironins i els visitants que hi entrin, ja que no tant sols gaudiran de la bellesa sòbria de l'edifici, de tot el que ensenyem, de les persones que el dirigeixen i el posen a punt, sinó que també intentarem mostrar la història de Girona lligada a les seves inquietuds artístiques i culturals i al sentiment d'un poble, del qual heretem la seva llavor.» Les paraules de Xucla van tancar un procés complicat de restauració dut a terme entre el 1965 i el 1973, que havia pujat fins a seixanta milions de pessetes (360.000 euros) i s'havia endegat per acollir una secció del futur Museu de Girona, però finalment, i com va assegurar l'impulsor de l'obra, Joan Tarrés, que era diputat i joier: «volem que el soterrani sigui un espai obert a tots els artistes, volem que sàpiguen que no han de patir coaccions comercials per poder exposar.» Les paraules de Tarrés es concretaven amb la organització de la primera Mostra Provincial d'Art; una exposició del gòtic gironí els segles XII, XIII i XIV; unes conferències en què destacaven la d'Alexandre Cirici Pellicer; i la publicació d'un llibret amb textos de Joan Maria de Ribot, Miquel Oliva i Prat, i Josep Pla.
Tot i les guerres internes entre el món de la cultura i alguns responsables de les institucions i la tràgica desaparició en accident de Miquel Oliva, per a Girona, la inauguració de la Fontana va comportar el naixement d'un centre cultural de referència que se sabia suportat per una entitat d'estalvi semipública com era la caixa de la Diputació, la qual cosa li va permetre desenvolupar una activitat incessant que es concretava en exposicions, conferències, mostres d'art, presentació de llibres, concerts, actes polítics o socials. Com explica Enric Ansesa Gironella, en el catàleg publicat amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de la restauració, «recordo que vam organitzar diverses exposicions, una sobre Setmana Santa, en què es varen portar peces excepcionals, des del Greco d'Olot que vam anar a buscar amb en Jaume Faixó, amb el Seat 127, que va ser emblemàtic durant molts anys. Als tres o quatre mesos de la inauguració, Faixó es va incorporar amb Josep Tarrès i jo mateix en l'equip d'exposicions que, com un organisme autònom dins l'organigrama, anàvem organitzant i muntant mostres.»
Si repassem els catàlegs ens trobarem que des de les Fires de l'any 1973 fins avui, a la Fontana hi han exposat noms fonamentals de la història de l'art mundial com Richard Hamilton, Niebla, Medina Campeny, Tharrats, Fita, Modest Urgell, Joan Miró, Cuixart, Chillida, Tàpies, Chagall, Sorolla, Oteiza, Guinovart, Man Ray, Warhol, Torres Garcia, Legêr, Beuys, Nonell, Wifredo Lam o Centelles.
Cicles i conferències
Arcadi Calzada, que va exercir de president de Caixa Girona, va declarar: «a través de la fundació s'ha volgut potenciar la imatge del Centre Cultural, potenciant-la, dinamitzant-la i projectant-la més enllà de l'àmbit estrictament local. Hem procurat obrir-nos i donar a conèixer noves cultures. Hem impulsat nous objectius sota el prisma del rigor, la qualitat, el prestigi i la màxima obertura cultural i intel·lectual.» En aquest àmbit podem recollir que a la Fontana s'han dedicat exposicions monogràfiques a personatges i institucions del nostre país, entre d'altres a l'Abat Escarré, o als premis Bertrana, s'ha mostrat artesania dels centres penitenciaris del Principat, hi ha tingut lloc el concurs de pessebres; cicles de conferències com les Jornades d'Història i Cultura amb motiu del centenari del naixement de Carles Rahola; Miró, escultura i obra gràfica; Girona capdavantera en la creació de la moneda a la península Ibèrica; els setanta anys de Miquel Martí Pol; el centenari de la Costa Brava... però en la memòria de molts gironins encara queda la imatge de Jacques Stroumsa, més conegut com el violinista d'Auschwitz, que el 10 de maig del 2005, amb 92 anys, va inaugurar el cicle Memòria d'Auschwitz, que era l'aportació gironina a la commemoració dels seixanta anys de la fi de la Segona Guerra Mundial al continent europeu. A més, s'hi han fet actes polítics, socials i esportius, per exemple s'hi ha presentat el MIC, Mediterranean International Cup, el torneig de futbol base que se celebra a les comarques gironines i aplega els millors equips del món.
Caixafòrum
El cinc de maig del 2011, el delegat general de La Caixa a Girona, Jordi Nicolau, va assegurar: «és un goig tenir a Girona un Caixafòrum de primera categoria que posa la ciutat al mapa estatal, al costat dels centres de Barcelona i Madrid, de Palma, Tarragona i Lleida, i aviat també de Saragossa i Sevilla». Va certificar la mort del centre cultural de Caixa Girona –a la presentació del nou espai ni hi ha ni una sola referència, ni a la façana ni a la publicitat a la denominació històrica de Fontana d'Or– i al naixement d'una nova manera de gestionar un edifici en què s'han suprimit els elements superflus per posar al descobert la lluminositat de la sala romànica i reorganitzat els espais per potenciar els serveis educatius. Com va assegurar Rosa Gil, la directora del centre: «Hem tornat a la Fontana la noblesa i serietat que tenia antigament, de manera que com a Caixafòrum és més Fontana que abans.» És un centre que treballa a ple rendiment i que, a Girona, hi ha portat exposicions com La febre d'Or, Un altre Egipte que va permetre descobrir l'art antic dels cristians egipcis, i El paisatge a la col·lecció Carmen Thyssen, apostes de primer ordre que s'han complementat amb xerrades col·loqui com la que va recordar Sobrequés, el cicle Catalunya a Grècia / Grècia a Catalunya, els Diàlegs per Girona i l'acte en memòria de Pere Rodeja de la Llibreria Geli. Encara que li hagin esborrat el nom, de la Fontana, l'edifici documentat del segle XII al carrer Ciutadans, en continua rajant cultura i ciència, o sigui, progrés.
Una cartel·la romànica a l'entrada
Les dades documentals més antigues de la Fontana d'Or se situen a l'any 1078. Informen que a l'espai que després va ocupar l'edifici hi havia un molí. Avui, a l'entrada de la casa una cartel·la romànica saluda el visitant. Representa un matrimoni i els historiadors asseguren que probablement són els impulsors de la Fontana, ja que segons notícies recollides, entre d'altres, per Miquel Oliva Prat, Jaume Marquès i Casanovas i Ramon Alberch, l'escultura d'Arnau Gatell es podria datar de final del segle XII, principi del XIII. Llavors la casa ja pertanyia a Bernat de Sitjar, membre d'una família principal arribada de Salt, que va comprar un primer obrador a Guillem de Fàbregues i després va bastir un gran casal a l'entorn de la plaça Cavallers, més tard coneguda com de l'Oli, i dels antics carrers de la Draperia o la Ferreria nova, que s'havien integrat en un de sol, el de Ciutadans. Els Sitjar van jugar un paper important en la història gironina i van mantenir la propietat de la Fontana fins al segle XVI, que se'ls va perdre el rastre i l'edifici va passar a mans de la família Moret, que la va compartir i llogar a diversos hostes fins que el 1763, l'hostaler Narcís Rigau, en va obtenir la propietat i la va convertir en una fonda de categoria que es va acabar de consolidar el 1774, quan Narcís Pou, que s'havia casat amb la vídua del primer, va aconseguir de l'Ajuntament el permís per donar menjar i beure als transeünts. Establiment de prestigi que va acollir hostes com el Comte d'Aranda, capità general dels exèrcits espanyols, la Fontana va rebre un càstig dur en els setges de la guerra del Francès, i potser per això, desprès de restaurar-la el 1814, Narcís Pou la va llogar a diversos hostalers italians, Antonio Lenti, Amadeo Vietti i Tomàs Lasoli. Va iniciar un camí de decadència que si bé la mantenia en mans de la família Pou, el 1873 se'n va fer càrrec Ferran Pou i, desprès, el seu germà Vicenç Pou va provocar que el 1882, la coneguda com Fonda España, fos venuda a l'hisendat de Bordils Josep Prim Quintana, que va començar un llarg plet amb l'Ajuntament per poder restaurar-la. A primers del segle XX, la casa estava en ple funcionament, allà hi tenien local des dels Jesuïtes a la Cambra de Comerç, però tot es va acabar quan la vídua Prim la va vendre per 150.000 pessetes al Banc de Catalunya, que va instal·lar les oficines als baixos per, després de la fallida, vendre'l a la Caixa d'Estalvis de la Generalitat de Catalunya, que hi va mantenir les oficines fins a la finalització de la Guerra Civil. Acabat el conflicte, la Fontana va passar a ser propietat de la Caixa de Girona, que hi va mantenir la seu central fins que el 1973 la va convertir en centre cultural. Declarada Monument Nacional per reial ordre de 17 de maig del 1921, avui manté el prestigi i l'activitat.