Crear i superar barreres
Temporada Alta potencia la relació que manté amb festivals de referència a Europa per acordar fer coproduccions
Els festivals podran continuar existint només si disposen de la col·laboració dels altres festivals d'Europa. No hi ha camí alternatiu. Així de clar ho té Carole Fierz, codirectora del Festival Quartier d'Été de París: “Els espectacles de risc i qualitat, avui, només poden funcionar si hi tens 20 col·laboracions de països diferents; cap gran espectacle podrà defensar-se amb el suport d'un sol festival o dels festivals d'un estat.” Aquesta és la tendència que marquen, amb més o menys crisi, els festivals europeus. Temporada Alta mira enfora, com ho ha de fer tothom –és l'únic camí si es vol mantenir una programació interessant–, i ho ha de plantejar com a labor de país, si és que es vol que la creació nacional superi barreres.
El futur de les produccions més atractives, segons comenta el director de Temporada Alta, Salvador Sunyer, es decidirà en una taula a la qual s'asseuran només els festivals de referència. Temporada Alta lluita per guanyar-se un lloc. Té prou múscul (pressupost, referència, qualitat) per poder aspirar-hi? Elisabeth Sachs, del festival de Viena (avui un dels que tenen un pressupost més alt a Europa) “està en el camí de ser en aquesta taula”, perquè faciliten molt el contacte, tenen qualitat i les referències que donen dels seus artistes és adequada, continua dient Sachs. Els programadors necessiten veure allò que és desconegut, ja que busquen artistes amb llenguatge propis, que no estiguin contaminats de l'estandardització de la majoria de les propostes.
Fins a 72 programadors catalans, estatals i europeus s'han donat cita al festival Temporada Alta, des de dijous al vespre fins avui. Els va interessar molt una trobada en què van posar en comú projectes. Els que preparen el Grec, el Mercat i el TNC, i els que proposen altres festivals europeus. Sunyer vol guanyar centralitat. Si hi ha coproductors per a projectes catalans, com el Wasteland del Grec, es podrà fer en condicions més ambicioses que, si no se sumen tants suports.
El reclam per atraure programadors ha estat lluir amb una estrena absoluta d'Angélica Liddell (Pin Pang Qiu) i una d'estatal (Play, que fa la parella artística Cherkaoui i Shivalingappa). Sidi Larbi Cherkaoui i Shantala Shivalingappa van sorprendre divendres al vespre amb una coreografia generosa de moviments, i d'idees, amb una música en directe que alternava l'oriental amb l'occidental. Una peça que llueix per la qualitat dels gestos, la intensitat de les emocions i el desplegament musical i visual dels dos ballarins, que es manifesten també com a músics, cantants, manipulador d'objectes i, fins i tot, expressant amb text la diferència entre el plaer i la felicitat i fent un cant encès a tenir cura de la ment, més enllà de la bellesa i els coneixements.Larbi és un coreògraf camaleònic: sap beure dels moviments del flamenc amb María Pagés (Dunas) i les arts marcials, practicades pels monjos xaolín (Sutra) i, ara, s'empelta del Kuchipudi amb Shantala. Ella projecta amb els seus dits prims i rígids una energia potent. Larbi la segueix, fidel i avantatjat alumne, sense l'ADN de què disposa la ballarina. Tots dos juguen en una escena que va creixent, que no decau, tot i acabar caminant per un abisme d'excel·lència: en la meravella visual s'hi respira una cosmovisió comuna. Pere Faura, finalment, és un punt i a part obligat. La seva mirada és totalment desinhibida cap al sexe. Sachs va quedar feliçment divertida, tot i l'ús de la càmera gravant els mateixos espectadors. Primer planteja un striptease tot emulant Demi Moore. Després s'atreveix a follar amb un aro, basant-se en la banda sonora d'una pel·lícula porno. El seu mèrit és fer transcendent i divertida una acció coneguda.