clàssica
Corda i soprano
Encara teníem fresca a l'oïda la darrera escena de Salomé, interpretada excepcionalment per Nina Stemme, que sap comunicar l'èxtasi que li suposa acomplir el desig vital de besar la boca del Baptista, quan el Liceu ens ha ofert un programa que ha titulat En ocasió de Salomé. Ha estat nodrit amb Suite op.4 per a tretze instruments de vent i amb l'estudi Metamorphosen per a vint-i-tres instruments de corda en la primera part. A la segona, amb vuit cançons també de Richard Strauss amb la protagonista de l'altra casta de Salomé, Erika Sunnegardh, i la novetat d'escoltar, com a pianista acompanyant, Alba Ventura.
La primera part va servir per adonar-se de l'estat de dues famílies importants de l'orquestra. En primer lloc, el vent i, després, una selecció dels instruments de corda. L'obra per a vent va tenir un interès relatiu, un interès que només pot despertar un conjunt avesat a l'obra que no permeti cap desajust. Cal afegir que el mateix compositor la considerava una obra «que no depassa gaire el nivell d'un treball d'alumne de conservatori.» Altra cosa van ser les Metamorphosen, amb una execució de primer nivell amb un lliurament apassionat dels vint-i-tres instruments de corda que van actuar cadascun com a autèntics solistes. Ens van palesar les contradiccions de l'esperit davant l'anorreament d'una fita cultural. Es van recordar els bons moments, les tensions, les intrigues, els patiments, les il·lusions i quan va venir el punt fort –la destrucció de l'antiga Òpera de Munic, per la guerra, com ja ho vam fer avinent el passat 21 d'abril a propòsit d'una altra interpretació– es va evocar fins i tot la marxa fúnebre de la Tercera Simfonia de Beethoven amb una anotació de Strauss a la partitura que diu «In Memoriam...». Aquesta execució, a part de l'admiració pels bons músics que la van tocar, va constatar el gran nivell del director musical del Liceu Michael Boder. Amb dues interpretacions magnífiques de dues òperes no gens fàcils, Tiefland i Salomé, i amb uns encisadors Schumann i Lutoslawski, que van fer en un concert a l'Auditori i, ara, aquestes Metamorphosen, podem dir que, de nou, el Liceu l'ha encertat.
A la segona part, Erika Sunnegardh va fer una tria poc freqüent de cançons de Strauss. Der Rosenband (la garlanda de roses) i Der Stern (l'estel) eren les més conegudes i les que va fer de manera més coherent. La Sunnegardh, amb bons moments expressius, es va prodigar més com a cantant d'òpera amb una gran veu i accents més d'ària que de cançó que no pas com a liederista, que dona un clima diferent a cada història que explica. Va comptar amb la col·laboració d'Alba Ventura, que va estar impecable, musical, marcant tots els matisos imaginables confiats al piano. Suposo que hi va mancar aquella complicitat i, en algun moment, equilibri, que només s'aconsegueix després de formar parella musical fixa, i després de dur ja un llarg rodatge en comú. Van acabar amb una cançó de brindis al vi i al bon temps que, a l'estiu iguala, amb paraules de la Sunnegardh, les persones de procedència diversa.
