«Mentre el poble no es defineixi clarament, la nostra llengua patirà»

–«El meu interès per la llengua va néixer de manera merament natural. Estudiava a Lleida i tot funcionava en espanyol. Tenia un germà que em deia que l'escrivís en català. No en sabia gens i ell em corregia. A poc a poc m'hi vaig començar a engrescar. En aquella època ja m'agradava la gramàtica i amb l'ajut de mon germà vaig entrar en coneixença del català escrit. La vida m'ha dut per altres camins, vaig deixar el magisteri a Lleida per estudiar filosofia i lletres i vaig fer clàssiques, perquè en aquella època no hi havia català. Just l'any que acabava, el 1965, es va treure la primera càtedra de català, que la va guanyar Antoni Comas. El català va començar a obrir-se camí, i poc a poc es va crear un departament i després una llicenciatura. Aquest professor coneixia els meus interessos lingüístics i em va proposar ser ajudant de la seva càtedra, i d'aquesta manera va començar tot. Vaig fer la tesi doctoral i vaig treure una plaça, i em vaig anar consolidant. Després de les oposicions vaig quedar més adherit a assignatures de llengua que no pas de literatura, i vaig quedar-me a la secció de lingüística.»

–«Això és força fortuït i al mateix temps natural. Suposo que el meu pensament era més inclinat a la reflexió sintàctica i estructural que no pas a l'auditiva. Sense saber com, et vas informant més sobre una cosa que sobre l'altra. El més natural és interessar-se pel lèxic, l'aspecte aparentment més accessible a tothom, i la fonètica. En qualsevol matèria, però, arriba un moment que has de fer un pas més. Amb una llengua, el català, el portuguès, l'italià, ja no en tens prou perquè t'adones que les llengües són alguna cosa més que una llengua concreta. Aleshores comences a obrir-te cap a la lingüística general i t'engresques amb algun autor, com ara Coromines o Fabra. A la llarga, sense que el lèxic deixés d'interessar-me, la sintaxi em cridava més l'atenció; és una part de la lingüística molt rica i complexa perquè conté estructures poc visibles.»

–«Tradicionalment s'ha dit que una llengua és una manera de transmetre el món, però personalment no diria ni que sí ni que no. Són maneres de dir que una llengua és l'expressió personal més clara de tot el que veus. Més aviat diria que la manera diferent de veure el món et ve de la realitat, del que tens al davant, no de la llengua. Per exemple, si tens una vida agrícola el teu pensament es forma a base d'imatges agrícoles, però si has nascut en una ciutat de gratacels, no tens aquella vivència de plantes i animals i collites, i la teva llengua expressa altres realitats.»

–«Quan comences a estudiar la llengua, et centres en els aspectes normatius, és a dir, en allò que et fa dubtar, i mires d'aclarir-ho. Després vaig estudiar diferents corrents lingüístics, com ara l'estructuralisme i la gramàtica generativa de Chomsky, que em va engrescar quan tenia vint anys perquè estimulava la meva ment i em portava molt més enllà de l'estadi normatiu. En qualsevol professió, el factor emoció és important. És a dir, emoció és una mena d'interès per continuar vivint. Quan ja no tens interès per aquell menjar o per aquella companya, per aquella feina, aleshores has perdut l'interès per relacionar-te amb el món i comences a morir. Amb la lingüística passa el mateix; quan descobreixes un paradigma nou que t'obliga a estudiar altres matèries et desperta interessos que et porten a uns altres. Aleshores et passes treballant en una cosa durant anys, tal com va passar amb la gramàtica generativa catalana, que em va dur cinc anys de treball amb en Sebastià Bonet, i que no va ser gens fàcil (vaig patir molt), i et situa en un altre món. D'una banda et sents molt més humil i de l'altra ets capaç d'entendre moltes més coses i més aspectes. Aleshores t'adones de la diferència que hi ha entre una persona que s'ha quedat fent de corrector i tu, que has llegit molta bibliografia. Sembla que aquell que s'ha quedat corregint i tu sabeu el mateix, i no és veritat. Tu tens uns coneixements que moltes vegades no són directament aplicables, però et construeixen un món més ric i et converteixes en més prudent. No critiques tant la gent, veus que la llengua és molt complicada. Però al mateix temps el coneixement et provoca més neguit: d'una banda, no dónes l'abast, et veus obligat a ser més realista; de l'altra, vas comprenent què són els estats repressius, què són les persecucions lingüístiques, què vol dir una llengua per a un poble, per què uns defensen la llengua, per què els altres l'ataquen... Entretant, vas descobrint persones que són molt sòlides i t'adones que les coses que escriuen et porten molt més lluny perquè són més intel·ligents i qualsevol cosa que diuen té molta més fondària. Els personatges que m'han influït són Fabra, Coromines i Chomsky. Aquest últim m'ha fet patir molt, perquè escriu molt malament, en canvi Fabra és molt transparent i Coromines també: escriu una llengua molt clara i alhora molt rica.»

–«Fer articles de diari és una disciplina realment difícil, però t'aporta moltes satisfaccions. No només he parlat dels aspectes normatius, sinó de sociolingüística, política, sobre congressos i sobre llibres que m'han agradat i això m'ha obligat a precisar una mica més, per exemple, sobre què és l'estil, aquesta cosa tan misteriosa. També m'ha agradat practicar la llengua, no pas només estudiar-la: forçar la llengua, o defensar alguna cosa que els puristes no volen acceptar perquè em sembla que és bo per la llengua.»

–«Exactament. Això és una cosa absolutament primària: primer és la vida i després ve el reglament, primer és la producció que la gramàtica, la novel·la que la norma... Això és tan evident que no es pot contradir. La norma és simplement un instrument, una crossa.»

–«L'acadèmia ha de treballar de la manera més rigorosa possible. Per poder arribar a conclusions cal fer abans moltes anàlisis menudes i consensuar molts detalls. Una acadèmia fa una feina sense la qual la societat que fa servir la llengua aniria perduda. El problema és que la societat ha de ser sana, perquè si no, no fa bon ús de l'acadèmia. Si la comunitat està malalta, es preocupa molt més d'aspectes repressius i normatius que no pas de la creació. Els creadors que treballen amb la llengua han de ser molt conscients del que això representa. Afortunadament, en cada època hi ha hagut persones que han tingut criteris propis i que han donat exemple de llengua molt rica, com ara Carner o, en l'actualitat, molts traductors. L'acadèmia ha de fer una feina ben feta, perquè si no la societat no pot treballar bé amb aquesta matèria. La gent de seguida simplifica i pensa que els acadèmics només reprimeixen i el que fan és fonamentar tant bé com poden la llengua estàndard, però en definitiva els responsables són els usuaris, són els parlants.»

–«Aquest és un aspecte que preocupa tots els professionals de la llengua, perquè hi ha implicats factors polítics. En principi, la diversitat d'autoritats és difícil de compaginar amb l'ideal de la unitat de la llengua; però la situació s'agreuja si darrere hi ha una voluntat explícita o implícita d'afeblir la llengua. Hem d'explorar en quin terreny ens trobem i com s'ha d'actuar en aquestes circumstàncies.»

–«L'arrel del problema és de tipus polític. Mentre aquest poble no defineixi què vol ser com a poble i què vol que siguin els seus individus –i, per tant, què vol fer de la seva llengua– aquesta llengua patirà sempre. Definir de manera clara vol dir ser molt conscient que una llengua petita no pot sobreviure a les pressions econòmiques, polítiques i demogràfiques. En canvi, si aquesta llengua pertanyés a un país que políticament no tingués problemes de reconeixement de si mateix, com els països nòrdics, és molt probable que no haguéssim arribat a una situació en què la llengua està reculant d'una manera claríssima i alarmant. El problema afegit és que tota la classe política i dirigent intenta negar això i anar vivint i passant anys sense posar-hi el remei dràstic que és el de plantar cara a l'Estat i canviar les relacions amb ell, si és que es vol sobreviure com a poble. Salvar la llengua vol dir fer que aquesta llengua sigui, com a mínim, igual que l'altra, però la política actual no va per aquest camí, sinó pel camí de no voler saber què està passant i de posar-hi pedaços.»