El silenci crepitant després del foc

Dir-ne feno­men tea­tral seria exa­ge­rat si no fos pel con­text en què es pro­du­eix: Incen­dis és un drama difícil i exi­gent (tres hores d'espec­ta­cle!) en unes tem­po­ra­des en què sem­bla que el públic només esti­gui dis­po­sat a donar el vis­ti­plau unànime i majo­ri­tari a la comèdia més des­bar­rada pos­si­ble. Incen­dis s'ha con­ver­tit tant per a la com­pa­nyia com per a la majo­ria dels espec­ta­dors que no se l'han vol­gut per­dre (sigui en la tem­po­rada pas­sada del Tea­tre Romea de Bar­ce­lona o bé en la gira poste­rior a més de 30 pobla­ci­ons de la Cata­lu­nya de la crisi i les reta­lla­des muni­ci­pals a les assig­na­ci­ons a con­tracte d'espec­ta­cles) en una experiència per­so­nal. Després dels aplau­di­ments, al fons de la retina, en la memòria hi queda un silenci cre­pi­tant, una mena de fum com a con­seqüència d'un foc que deixa nafra però que, para­do­xal­ment, també aboca rius de sen­si­bi­li­tat que la gua­reix. Els cinc Pre­mis Butaca, entre­gats pel públic recent­ment, demos­tren que la per­cepció per­so­nal coin­ci­deix amb la de la comu­ni­tat d'espec­ta­dors.

Fins al mes de febrer pas­sat es pot dir que Wadji Mouawad era un nom de mals records a Bar­ce­lona. Feia pocs mesos que s'havia negat a l'estrena de Des fem­mes al Fes­ti­val Grec, com a con­seqüència a la demanda de l'Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona que es retirés del pro­jecte Ber­trand Can­tat, que al 2003 va ser con­dem­nat per matar a cops la seva xicota, Marie Trin­tig­nant. Bar­ce­lona dema­nava que, com també havia pas­sat al fes­ti­val d'Avinyó, Can­tat no actués en directe. No sem­blava gens ade­quat que un con­dem­nat per violència de gènere par­ti­cipés en el pro­jecte Sòfocles de Mouawad (A Des fem­mes es reu­nien les tragèdies Antígona, Elec­tra i Les traquínies). L'autor, doncs, no gau­dia de bona premsa tot i que s'hau­ria pogut veure pun­tu­al­ment una versió pictòrica de Lit­to­ral al Fes­ti­val de Tem­po­rada Alta del 2010. Ara, tant Man­ri­que (des de l'any pas­sat, direc­tor del Tea­tre Romea) com Broggi ja augu­ren que Mouawad serà un autor amb molta presència les pròximes tem­po­ra­des. De fet, aquest mateix curs, Man­ri­que ha incor­po­rat una nova pro­ducció de Lito­ral, a càrrec de Rai­mon Molins. S'intu­eix que només és el començament si, com sem­bla, el públic con­ti­nua beneint aquesta escrip­tura com­pro­mesa i èpica.

L'equip de La Perla 29 ja adver­tia, set­ma­nes abans amb la lec­tura del text i els assa­jos, que es trac­tava d'una peça de gran enver­ga­dura. El repte era cor­res­pon­dre'l. (Ben dife­rent, en canvi, amb el cas d'El mètode Grönholm, ja que el mateix Gal­ce­ran i Bel­bel van dub­tar la nit abans de l'estrena si eli­mi­na­ven l'escena dels bar­rets en aque­lla prova per triar el millor can­di­dat per a una mul­ti­na­ci­o­nal i que va aca­bar resul­tant la més hila­rant d'una peça que ja ha donat la volta al món). El direc­tor Oriol Broggi va fer-ne la versió a par­tir dels ele­ments que conei­xia: El tre­ball amb la veri­tat inter­pre­ta­tiva; la bui­dor escènica; la humi­li­tat d'una pro­ducció de pocs recur­sos. Comp­tava, això sí, amb la com­pli­ci­tat d'actors de l'altura de Clara Segura (ja havien debu­tat en drama a Antígona) i Julio Man­ri­que(van con­ge­niar a par­tir del tre­ball de Ham­let, també a la Bibli­o­teca de Cata­lu­nya). I d'altres assi­dus com Xavier Boada, Màrcia Cis­teró, Xavier Ricart i Xavier Ruano.

Incen­dis és la història d'una topada fatal que pro­ta­go­nitza una jove liba­nesa anal­fa­beta i ena­mo­rada; però també és la d'una dona ferida que aprèn a lle­gir i escriure seguint el desig de l'àvia i d'uns ger­mans que hau­ran de des­co­brir i assi­mi­lar el seu pas­sat, que és metàfora de la del seu país i la seva cul­tura.

A l'escena de Bar­ce­lona, fins avui, el feno­men tea­tral és la con­nexió (ara ja) eterna entre el públic i Pepe Rubi­a­nes. Sig­ni­fi­cava refe­rir-se al des­propòsit de La extraña pareja entre Paco Morán i Joan Pera, que van fer bons tots els rècords que es van pro­po­sar. És par­lar a l'èxit mun­dial de Jordi Gal­ce­ran amb El mètode Grönholm al TNC i al Poli­o­rama o a una situ­ació sem­blant amb el Mar i Cel del Dagoll Dagom al Tea­tre Victòria (1988) i, poste­ri­or­ment, també al TNC i al Victòria (2004). Avui, Incen­dis és el nou feno­men, sí.