La dona sota la pell de brau

Va pin­tar i escul­pir tan­tes vega­des la figura del brau, impo­nent i mitològic com una fera de cova rupes­tre, que molts s'hi refe­rien com “l'artista dels toros”. Era una reducció exces­siva, però casava bé amb la seva imatge de dona desin­hi­bida i enèrgica, de caràcter tor­ren­cial, que havia sabut moure's amb extra­or­dinària natu­ra­li­tat en un món tra­di­ci­o­nal­ment reser­vat als homes: el món de la visi­bi­li­tat. A més, cer­ta­ment en va fer molts, de toros, així que el qua­li­fi­ca­tiu seria prou exacte si no fos que sota aque­lla pell endu­rida d'“artista viril” s'hi refu­gi­ava una dona que ni ho va tenir tan fàcil com ella mateixa es va esforçar a fer creure ni va ser tan com­pla­ent amb la seva pròpia obra. El crític Eudald Camps, en el catàleg de l'última expo­sició impor­tant que s'ha dedi­cat al seu tre­ball, al Museu d'Història de la Ciu­tat l'any 2008, ja feia notar que els seus toros pre­sen­ta­ven més aviat “un cos der­ro­tat”, i apun­tava una cer­tesa ine­lu­di­ble: l'obra d'Emília Xar­gay fa de mal enca­se­llar, fins i tot a la seva època, perquè introduïa l'art en una espi­ral sense fi, en la seva “aspi­ració de no dei­xar mai d'assem­blar-se a si mateixa”.

Emília Xar­gay (Sarrià de Ter, 1927-l'Escala, 2002) va morir avui farà deu anys, i els Amics de la Unesco de Girona, que el setem­bre del 2011 van impul­sar la cre­ació d'una xarxa que aglu­tinés els muni­ci­pis que dis­po­sen d'obra pública seva (la Xar­xar), volen apro­fi­tar l'ani­ver­sari per rei­vin­di­car el seu lle­gat amb un acte d'home­natge que començarà pre­ci­sa­ment davant un dels seus toros, l'escul­tura eri­gida al seu Sarrià natal, a les 11 del matí, per des­plaçar-se tot seguit fins a Sant Julià de Ramis, a la font on es va col·locar el seu plafó dels sants Cosme i Damià, i tot seguit al Mas Xirgu de Girona, davant la peça Els ulls miren el seu entorn, i davant el grup dedi­cat a La família al car­rer de la Creu. Aquesta xarxa, a la qual s'han adhe­rit també Olot, Tor­ro­e­lla de Montgrí i Santa Coloma de Far­ners, a més d'enti­tats com el GEiEG, que aquest any ha res­tau­rat la figura de L'atleta del pavelló de Sant Narcís, és l'esforç més des­ta­ca­ble que s'ha dut a terme per man­te­nir viu el record d'Emília Xar­gay, que des de la seva mort, des­comp­tant l'esmen­tada expo­sició El vol d'una rat­lla al Museu d'Història, ha estat sovint més notícia per la polèmica al vol­tant del seu lle­gat que per la valo­ració de la seva tra­jectòria. Així, el maig del 2003, els veïns de Santa Eugènia van denun­ciar la des­trucció, durant unes obres de reforma, del tren­cadís que deco­rava la façana de la casa on vivia i tenia el taller, i el 2005 la ger­mana de l'artista, Antònia Xar­gay, impug­nava el tes­ta­ment en un epi­sodi d'estricta dis­puta fami­liar per l'herència que va com­por­tar la nul·litat de les últi­mes dis­po­si­ci­ons de l'artista per inca­pa­ci­tació men­tal. El gros de la seva obra, unes 500 obres entre dibui­xos, pin­tu­res, escul­tu­res, ceràmiques i mosaics, però, per­tany als ajun­ta­ments de Girona i Sarrià, per mitjà d'un con­veni sig­nat el 1999. Aquest fons està encara dipo­si­tat als magat­zems dels Ser­veis Cen­trals del Museu d'Arque­o­lo­gia de Cata­lu­nya, a Pedret, en espera d'una des­ti­nació ade­quada.