Vigència de la bossa nova

Bossa Nova Stories és el tribut que Eliane Elias fa al mig segle de la gravació del Chega de Saudade amb què Gilberto, Jobim i De Moraes van inaugurar una de les músiques més entranyables del vint. La bossa nova va ser ràpidament entesa i assimilada a Nord-amèrica per Sinatra o Getz, usufructuaris de compositors com Porter o Gershwin, que també eren a l'arrel de la bossa nova. Eliane Elias creix a São Paulo en el moment d'esclat del gènere. A disset anys ja girava amb Vinicius de Moraes i tocava amb Jobim i Toquinho.

El concert de Sant Feliu va començar amb un tema de Gilberto Gil i de seguida va atacar el Chega de Saudade. L'aparença d'Elias és madura i consolidada. Alta i escotada, amb faldilla curta i lluentons, tacó de punta, esquena nua, toca, canta i balla amb la fusta dels clàssics i els desafinados de torn. De seguida van arrencar aplaudiments. S'agraeix molt l'hospitalitat de la música brasilera, d'una carnalitat que Elias ressegueix amb un piano i cant tranquils, sense aixecar el to de veu, com mana la seva tradició, i ensenyant-nos les peces per dintre, metòdica i sabuda, com el tronc robust, però també discret, d'un arbre de fulla exuberant, i per fulla exuberant vull dir els músics que l'acompanyen, especialment el bregat Marc Johnson i un bateria jove, Rafael Barata, capaç de tots els focs d'artifici i bruixeries de la percussió.

La bossa nova és càlida, complaent, acollidora i generosa. Elian Elias va tornar el favor als compositors americans que van influir els pares de la bossa nova, interpretant-nos a la brasilera el They can't take that away from me. Amb la calma de l'erotisme saciat, s'endú la melodia riu avall, cap a la desembocadura per meandres i aigües tranquil·les. També va tocar una peça de Caetano Veloso, A ra, perquè la línia del vol Brasil - Nord-amèrica continua activa. Fa uns anys, Veloso va donar un disc esplèndid de música americana, A foreign sound, i l'últim de Diana Krall, Quiet Nights, és ple de bossa nova. L'anar i tornar continua, amb una manera d'interpretar suau i pentinada, continguda, perquè no cal ensenyar totes les cartes, la tristesa i l'alegria poden dir-se a mitja veu i això farà pujar molt la intimitat.

És un piano menys expansiu que els de Chucho Valdés o Camilo i potser menys genial. El concert va acabar com es veia a venir, amb dos ultraclàssics, Desafinado i Garota de Ipanema. Quina meravella de cançons. Marc Johnson va agafar l'arquet i va fer una incursió inesperada a una altra galàxia, com descobrint-nos que el destí d'aquest viatge havia estat, des del començament, la pura nostàlgia.