Pintura sense complexos

En la pri­mera plana de l'art con­tem­po­rani català actual no és tan fàcil tro­bar-hi un jove artista que aposti d'una manera tan vehe­ment per la pin­tura com Yago Hor­tal (Bar­ce­lona, 1983). Quan li comento que les seves obres em sem­blen pura “pin­tura-pin­tura”, (un con­cepte més propi del moment en què ell va néixer) mig som­ri­ent diu: “Una mica, sí...”. Asse­gura que mai no s'ha plan­te­jat fer altra cosa, li importa ben poc no ser al mains­tream del vide­o­art, ni de la ins­tal·lació o les pràcti­ques neo­con­cep­tu­als. “Sem­pre m'he iden­ti­fi­cat amb la pin­tura, em surt de manera natu­ral, i no sabria pin­tar d'altra manera”, asse­gura. Una bona part de la seva obra recent l'exposa fins al 9 de març a la gale­ria Senda de Bar­ce­lona.

El seu aspecte de bon jan amaga un pin­tor de traç vital i energètic. Amb una paleta sense com­ple­xos (per què no a la fos­fo­rescència o als roses xiclet?), Hor­tal crea ter­ri­to­ris on la pin­tura sem­bla llis­car lliu­re­ment sobre la superfície blanca, se super­posa en capes i fins i tot pot arri­bar a superar els límits del llenç. En aquest últim cas les pin­tu­res, algu­nes de petit for­mat, vore­gen la ter­cera dimensió, volumètri­ques. És nor­mal que la pin­tura d'Hor­tal s'hagi asso­ciat al drip­ping de Pollock. Ell no ho nega però explica que el dia que va veure per pri­mer cop l'obra de Bas­quiat “alguna cosa va can­viar”. L'atzar de la pin­tura llançada a la tela és cru­cial però es tracta d'un atzar “con­tro­lat”, d'un equi­li­bri que gua­nya en la con­tem­plació de l'obra en viu.

Mal­grat la seva curta car­rera, Hor­tal, que va gua­nyar el premi a la pin­tura jove de la sala Parés el 2007, fa dos o tres anys que viu un cert ver­ti­gen perquè està sent recla­mat per mar­ques comer­ci­als inter­na­ci­o­nals. De moment, l'abs­tracció d'Hor­tal ha arri­bat a plan­xes de surf de neu rellot­ges, roba... i va estar a punt de pro­ta­go­nit­zar tota una línia de cosmètica de la marca de luxe La Prai­rie. Ell se sent afa­la­gat perquè és una manera perquè el seu tre­ball arribi a tot­hom però també és pru­dent perquè no vol que la publi­ci­tat i el dis­seny gràfic acabi men­jant-se el que real­ment l'importa: el tre­ball al taller i les expo­si­ci­ons. “La feina de pin­tor és molt, molt íntima. M'hi puc estar tot el dia, total­ment sub­mer­git. Em fabrico les eines, expe­ri­mento amb la posició del llenç... Això és el que vull fer. Pin­tar.”