teatre. conciliador
J.B
La ‘infidelitat' de Ieltsin
‘Ivan i els gossos', al Lliure de Gràcia, recull el cas real d'un nen que, amb la caiguda de la perestroika, va viure acollit per animals durant un parell d'anys
El teatre, altra vegada, es presenta com un escenari on debatre i prendre compromisos íntims per a la vida de fora de la platea
L'actor Pol López torna al Teatre Lliure de Gràcia, altra vegada sent l'alter ego d'Ivan Mixukov. La dramaturga Hattie Naylor va traslladar a escena el testimoni d'aquest adolescent que, als quatre anys, es va trobar al carrer i va tenir la intuïció de buscar el caliu dels gossos i no dels altres humans, que també omplien estacions de metro i deixalleries. Hi va conviure durant dos anys. Ivan i els gossos es podrà veure els tres propers divendres, després de la funció de Blackbird.
És un cas real, una víctima de la desfeta de la perestroika. La crisi econòmica asiàtica va deixar molta gent al carrer, a finals de segle. No s'havia deixat que la glasnost de Gorbatxov arranqués. Boris Ieltsin i, al cap d'un parell d'anys, Vladimir Putin, van encapçalar una reforma econòmica agressiva. És en aquesta conjuntura que els pares de l'Ivan van eliminant de casa tot allò prescindible i ho van deixant a l'altra banda del riu, a la seva sort. Primer van ser els gossos. I després, els fills. L'Ivan, celebra López, va tenir la lucidesa d'agermanar-se amb els gossos i no amb els altres nens que vagaven pel carrer buscant com sobreviure. La infidelitat d'un estat liderat per Ieltsin i Putin contrasta amb la fidelitat dels gossos abandonats.
López, que insisteix que no es tracta pas d'una obra política, sí que hi veu “vibracions” d'avui. La crisi i els desnonaments han situat l'Estat espanyol en un lloc capdavanter de la pobresa a Europa. El panorama de caiguda lliure de l'estat del benestar fa probable arribar a situacions semblants a les descrites a Ivan i els gossos: “No ho auguro perquè no ho desitjo. Depèn de la nostra sensibilitat col·lectiva evitar-ho.” El teatre, altra vegada, es presenta com un escenari on debatre i prendre compromisos íntims per a la vida de fora de la platea.
Entre animal i humà
L'obra, dirigida per Pau Carrió, presenta un protagonista que es mou per l'instint més animal; “això el fa molt humà”, aclareix l'actor. La història, d'una forta emotivitat, l'explica l'Ivan, ja adolescent. És un personatge que ha agafat una certa distància envers la cultura i la societat. No la raona amb un discurs ben travat, sinó des de la intuïció animal; “no va voler anar amb els nens quan es va trobar sol, perquè cridaven i es pegaven”. La capacitat d'aquest nen de superar unes adversitats inimaginables en una còmoda societat occidental (però que també es poden produir en algunes zones deprimides de les grans urbs, per culpa d'una crisi que no té compassió amb els més desfavorits) li atorga un paper reconciliador.
La torna de ‘Blackbird'
El cas d'Ivan i els gossos actua com a torna de Blackbird. Aquesta peça, estrenada la setmana passada demostra una escena cruel, que no té ni un marge de compassió amb els personatges. Es retroben un antic arquitecte que ara s'ha convertit en encarregat d'una fàbrica d'ortodòncia, després de complir la condemna per l'abús sexual a una nena de 12 anys que, diu, estimava. La noia, ara amb 27 anys, també es revela com una víctima. La culpabilitzen, l'assenyalen pel que li va passar. La posada en escena de Lluís Pasqual no admet ni una coma a l'esperança. La llum blanca envaeix tot l'espai. Les interpretacions són desesperades, sense filtres, de gestualitat oberta: reflecteixen la por al record, al dubte de si tot ha estat producte d'un cervell malaltís; de si es pot recaure, 15 anys després. Jordi Bosch i Bea Segura interpreten dos personatges que caminen per la vora de l'abisme. S'estimen i es temen, es creuen i es desconfien.