Teatre

teatre. conciliador

J.B

La ‘infidelitat' de Ieltsin

‘Ivan i els gossos', al Lliure de Gràcia, recull el cas real d'un nen que, amb la caiguda de la perestroika, va viure acollit per animals durant un parell d'anys

E
El teatre, altra vegada, es presenta com un escenari on debatre i prendre compromisos íntims per a la vida de fora de la platea

L'actor Pol López torna al Tea­tre Lliure de Gràcia, altra vegada sent l'alter ego d'Ivan Mixukov. La dra­ma­turga Hat­tie Nay­lor va tras­lla­dar a escena el tes­ti­moni d'aquest ado­les­cent que, als qua­tre anys, es va tro­bar al car­rer i va tenir la intuïció de bus­car el caliu dels gos­sos i no dels altres humans, que també omplien esta­ci­ons de metro i dei­xa­lle­ries. Hi va con­viure durant dos anys. Ivan i els gos­sos es podrà veure els tres pro­pers diven­dres, després de la funció de Black­bird.

És un cas real, una víctima de la des­feta de la peres­troika. La crisi econòmica asiàtica va dei­xar molta gent al car­rer, a finals de segle. No s'havia dei­xat que la glas­nost de Gor­bat­xov arranqués. Boris Ielt­sin i, al cap d'un parell d'anys, Vla­di­mir Putin, van encapçalar una reforma econòmica agres­siva. És en aquesta con­jun­tura que els pares de l'Ivan van eli­mi­nant de casa tot allò pres­cin­di­ble i ho van dei­xant a l'altra banda del riu, a la seva sort. Pri­mer van ser els gos­sos. I després, els fills. L'Ivan, cele­bra López, va tenir la luci­desa d'ager­ma­nar-se amb els gos­sos i no amb els altres nens que vaga­ven pel car­rer bus­cant com sobre­viure. La infi­de­li­tat d'un estat lide­rat per Ielt­sin i Putin con­trasta amb la fide­li­tat dels gos­sos aban­do­nats.

López, que insis­teix que no es tracta pas d'una obra política, sí que hi veu “vibra­ci­ons” d'avui. La crisi i els des­no­na­ments han situat l'Estat espa­nyol en un lloc cap­da­van­ter de la pobresa a Europa. El pano­rama de cai­guda lliure de l'estat del benes­tar fa pro­ba­ble arri­bar a situ­a­ci­ons sem­blants a les des­cri­tes a Ivan i els gos­sos: “No ho auguro perquè no ho desitjo. Depèn de la nos­tra sen­si­bi­li­tat col·lec­tiva evi­tar-ho.” El tea­tre, altra vegada, es pre­senta com un esce­nari on deba­tre i pren­dre com­pro­mi­sos íntims per a la vida de fora de la pla­tea.

Entre ani­mal i humà

L'obra, diri­gida per Pau Carrió, pre­senta un pro­ta­go­nista que es mou per l'ins­tint més ani­mal; “això el fa molt humà”, acla­reix l'actor. La història, d'una forta emo­ti­vi­tat, l'explica l'Ivan, ja ado­les­cent. És un per­so­natge que ha aga­fat una certa distància envers la cul­tura i la soci­e­tat. No la raona amb un dis­curs ben tra­vat, sinó des de la intuïció ani­mal; “no va voler anar amb els nens quan es va tro­bar sol, perquè cri­da­ven i es pega­ven”. La capa­ci­tat d'aquest nen de superar unes adver­si­tats ini­ma­gi­na­bles en una còmoda soci­e­tat occi­den­tal (però que també es poden pro­duir en algu­nes zones depri­mi­des de les grans urbs, per culpa d'una crisi que no té com­passió amb els més des­fa­vo­rits) li atorga un paper recon­ci­li­a­dor.

La torna de ‘Black­bird'

El cas d'Ivan i els gos­sos actua com a torna de Black­bird. Aquesta peça, estre­nada la set­mana pas­sada demos­tra una escena cruel, que no té ni un marge de com­passió amb els per­so­nat­ges. Es retro­ben un antic arqui­tecte que ara s'ha con­ver­tit en encar­re­gat d'una fàbrica d'ortodòncia, després de com­plir la con­demna per l'abús sexual a una nena de 12 anys que, diu, esti­mava. La noia, ara amb 27 anys, també es revela com una víctima. La cul­pa­bi­lit­zen, l'asse­nya­len pel que li va pas­sar. La posada en escena de Lluís Pas­qual no admet ni una coma a l'espe­rança. La llum blanca enva­eix tot l'espai. Les inter­pre­ta­ci­ons són des­es­pe­ra­des, sense fil­tres, de ges­tu­a­li­tat oberta: reflec­tei­xen la por al record, al dubte de si tot ha estat pro­ducte d'un cer­vell malaltís; de si es pot recaure, 15 anys després. Jordi Bosch i Bea Segura inter­pre­ten dos per­so­nat­ges que cami­nen per la vora de l'abisme. S'esti­men i es temen, es cre­uen i es des­con­fien.

Pol... polièdric
Pol López genera emoció des del primer minut a escena. Hi ha la sorpresa d'un nen, la decisió irreflexiva, l'amor per Svetlana, una ‘miss' que ell adora com a mare. Hi ha la incapacitat d'entendre què és una trampa, però la intuïció de comprendre la bondat de les actituds a través de la mirada. Hi ha la seva banda de gossos que ell ajuda i de la qual rep suport en moments d'emergència. Hi ha el joc de l'actor amb el públic de transformar una lona de plàstic en cova, guarida, joc entre els seus companys de carrer. L'actor circula per l'orografia d'emocions com un nen que no perd l'esperança, la il·lusió, la generositat, davant d'un món que l'ha desheretat de tot allò que haurien de garantir, per exemple, els Drets Humans. La seva humanitat és més propera a la fidelitat d 'un gos que, fins i tot mort, s'introdueix en el cos dels altres, tendre i dur.López és un jove que passa inadvertit al carrer o a l'escena. Té la màgia de saber-se transformar i tenir la mirada de boig (en el paper de la llunàtica ‘American Buffalo' de David Mamet). També és un bala perduda a ‘L'arquitecte', de David Greig, i també dirigit per Julio Manrique o a la versió de La monja enterrada en vida, dirigida per Nao Albet i Marcel Borràs a La Seca. Però, per una altra band,a és un investigador gelós del seu descobriment a un treball per a públic familiar (que enguany es reposa al lliure) amb ‘Lava'. També ha treballat en l'esfera més marginal amb peces com ‘Companyia Solitària', amb la que van guanyar la beca Desperta 2012 de la Nau Ivanow: és un fill, amb els gens d'un pare obsessiu i violent, que no vol sortir de la seva habitació, que recorda una nau espacial.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.