Catalunya com a rentadora

Visito la mos­tra La Revolta Poètica (1964-1982), a la Fun­dació Palau i Fabre de Cal­des d'Estrac. M'entre­tinc veient els abun­dants docu­ments gràfics i audi­o­vi­su­als ben pre­sen­tats i orde­nats com acos­tuma a fer Julià Gui­lla­mon, que n'és el comis­sari. No hi ha res arbi­trari, tot està ben triat i el con­junt per­met enten­dre un temps i un país ver­te­brat a través de la poe­sia.

Em costa de reconèixer alguns cone­guts perquè lla­vors eren joves i peluts. Els vaig trac­tar molts anys després, quan ja no els que­dava ni el més lleu espe­rit revo­lu­ci­o­nari ni cabells. En canvi, la gene­ració dels poe­tes grans –sobre­tot Foix i Espriu– els recordo tal com sur­ten, pot­ser perquè quan els vaig conèixer, ells ja eren molt grans, vene­ra­bles, i jo els mirava amb ulls de nen.

Cata­lu­nya és una ren­ta­dora que dóna vol­tes sobre ella mateixa. Han pas­sat més de 30 anys però con­ti­nuem allà on érem, amb les matei­xes rei­vin­di­ca­ci­ons i els matei­xos anhels. Només ha can­viat un fet fona­men­tal. Avui no tenim ni poe­tes ni joves d'aque­lla qua­li­tat, i els d'ales­ho­res ja no exis­tei­xen. El pano­rama intel·lec­tual ha bai­xat molt.

De tot, em quedo amb la bri­llant actu­ació de Joan Brossa al Fes­ti­val de Poe­sia del Gran Price, el 1970. Després de les inter­ven­ci­ons solem­nes de Pere Quart i Sal­va­dor Espriu, surt Brossa i diu: “Del cos dels Mos­sos d'Esqua­dra només n'hi ha auto­rit­zada una secció que és con­si­de­rada com una força d'ordre públic i es limita con­cre­ta­ment a pres­tar ser­vei a la Dipu­tació Pro­vin­cial.” No es pot dir més en tant poques parau­les.