no. som. tan. lluny
DAVID MARÍN
A peu fins al cinema
Les primeres projeccions de cinema a Tremp es van començar a fer el 1908 al local del sindicat agrícola. El gener del 1910 un diari local anunciava que s'hi projectarien “unes boniques pel·lícules de la guerra de Melilla”. La guerra al nord d'Àfrica havia fet esclatar un any abans la Setmana Tràgica a Barcelona, però això no era motiu per no convertir-ho en il·lusió narrativa. Èpica i diversió, a 15 cèntims l'entrada: benvinguts, trempolins, a la cultura de masses. Així començava el segle XX.
La ciutat ha celebrat el centenari de la primera sala de cinema: el cafè teatre Salon, obert el 1912 amb un projecte de pel·lícules mudes i un piano que hi feia l'acompanyament dramàtic. Durant l'any passat s'hi van fer diversos actes de record, que ara culminen amb una exposició que obre dissabte, 2 de febrer, a l'Espai Cultura La Lira. Allà s'hi veu com va arribar a ser de singular la relació de Tremp amb el cinema.
La ciutat, amb poc més de tres mil habitants, va arribar a tenir, entre els anys quaranta i seixanta, quatre sales de cinema en funcionament: el Salon, el Catalunya, La Lira i el Centre Catòlic, aquest últim dedicat exclusivament a pel·lícules convenientment revisades, lliures de qualsevol ombra d'immoralitat. No cal dir quins sales s'omplien més. “A més de la gent de Tremp, venia gent de tota la comarca, sortien del poble després de dinar i hi anaven a peu fins a Tremp”, explica Manolo Admella, treballador de la Lira durant dècades, ara jubilat. No hi havia cap altra distracció. L'educació sentimental dels trempolins van passar per alguna d'aquestes quatre sales. Pel·lícules de l'oest, d'espies, musicals glamurosos, els primers pits i cuixes als anys setanta. Les sales es van omplir amb els grans èxits de Hollywood però també, excepcionalment, amb Verd Madur (1960), drama rural ambientat al Pirineu català i basat en una novel·la de Joan Virós. El cinema, al capdavall, no és més que el retrat de nosaltres mateixos. A partir del 1968 fins als anys vuitanta les sales van anar tancant. Totes, excepte la Lira, l'únic obert actualment, reformat com a teatre multifuncional per l'Ajuntament i gestionat pel Circuït Urgellenc. “El motor va matar el cinema, la gent marxava per divertir-se”, diu Admella. Però Tremp ha evitat, de moment, el The End definitiu. Per molts anys.