La primavera a Pequín

Fa pocs dies vaig seguir amb atenció els arguments del professor Jordi Llovet en un programa de televisió; parlava del seu llibre sobre el declivi de les humanitats a la universitat i posava com a exemple els professors que ell encara hi va tenir, els mateixos que jo vaig conèixer. Però lamentablement vaig tenir la sensació que parlava del segle XIX i no pas del XXI, i que ell es volia erigir en una mena de curador d'un museu d'antiguitats. No seré pas jo qui defensi fer tabula rasa dels coneixements tradicionals; fa molt de temps que crec, per exemple, que un bon ensenyament secundari amb les matèries generalistes ben explicades i apreses donaria una base molt sòlida a tots els joves, sobretot si el pla d'estudis es pogués mantenir sense canvis durant, com a mínim, vint anys.

Però pensar que el món actual s'assembla gaire al món de fa cinquanta anys crec que és viure fora de la realitat. Jo, que sóc home de llibres i papers, escric aquestes ratlles en un portàtil a la Xina, mentre per la televisió m'arriben les notícies en anglès, i per l'Skype parlo amb els meus fills a Barcelona. No ho dic pas com un elogi incondicional dels avantatges de la tecnologia moderna, que ens lliga a d'altres problemes, sinó com qui constata un fet. I aquest fet també ha de poder tenir una repercussió positiva en la qualitat humanista de la nostra vida. Si miro només uns anys enrere, al món que he conegut, o que he sentit narrar directament dins el meu àmbit familiar, no crec que la introducció de l'electricitat i l'aigua corrent, dels banys amb aigua calenta, de la calefacció central i el telèfon, dels viatges en avió, ens hagi fet necessàriament més maldestres intel·lectualment o més esbiaixats o insensibles com a éssers humans. Poder escoltar Mozart, Verdi, Los Panchos o Paolo Conte mentre treballo, sigui on sigui, m'és una companyia que considero un bé i que no em llastra. De jove, sortia en un tren de carbó cap a París o Poitiers en aquells compartiments on acabaves tastant la truita de patates i un rajolí de vi aspre de la bota amb uns veïns de seient que havien abandonat el seu poble i s'havien llançat, a ulls clucs, a l'aventura de l'emigració europea. Els nois d'avui de la mateixa edat solen ser frequent flyers; això segurament no vol dir res, però per a mi indica que cal avançar amb els temps, aprofitar-ne tots els avenços.

Una nit vaig sentir el professor Paco Rico a la televisió i afirmava que avui tenim al nostre abast, a través d'internet, la biblioteca especialitzada més gran que mai cap investigador hagi pogut somiar –i és una afirmació absolutament exacta–. La universitat contemporània encara ha de fer aquest gran canvi: s'ha de saber desprendre del llast del segle XIX i saber trobar l'humanisme del segle XXI– que segur que també existeix i que possiblement és més generós i certament més universal, menys eurocèntric, que el que va ser a la base de la nostra formació.

[...]

Opinió i descripció fan un mal maridatge. Amb una mica de rigor pots fer que la descripció sigui plausible, fins i tot que tingui elements que l'acostin a la quasi perfecció; la pots farcir d'imatges, de comparances, de metàfores; pots fer un esforç d'adjectivació i trobar allò que, per al lector, serà la veritable clau de volta. Però ¿l'opinió? ¿Com pensar que l'opinió—o la idea, o el pensament—poden perferse i arrodonir-se? Certament la podem arrodonir en la manera d'expressar-la, però ¿podem arribar a pensar que la nostra opinió és valuosa, que hem fet una troballa original, que hem descobert una illa no cartografiada? ¿Amb quin dret? La societat pot, en el present i a posteriori, considerar i fer paleses les diferències objectives, però l'individu singular ¿pot positivament creure que les seves opinions són millors—ja no dic «superiors»—a les de qualsevol altre? L'astorament davant un paisatge, davant els dits d'un peu que juga a la sorra, o davant el rostre innocent d'una criatura, una peça de terrissa, o una primera claror del dia damunt el mar no té, em sembla, paral·lel possible en l'opinió. ¿Quina mena de pensament pretensiós pot creure que ha descobert una idea que tothom considerarà esbalaïdora, bella o contundent? Jo, que sóc un agnòstic convençut, en tinc prou amb mirar una estoneta la nit clara de maig, aquest univers profund i fosc amb formacions lletoses com filagarses espesses i infinites, per creure que és més senzill i honrat decantar-se per la descripció despullada, positiva, estricta, provar de dir allò que un hom veu, sense altre judici que el de la tria dels mots, que no pas voler crear una opinió enraonada o contundent, una raó o justificació del món, sempre massa fràgil i personalista. Hi ha una frase de l'Enric Sòria al seu llibre Mentre parlem que m'agrada molt que ho resumeix molt bé: «El llenguatge ens condemna a la trivialitat. O al silenci». El llenguatge que descriu el món que anomenem «objectiu» malda, en els seus millors moments, per defugir aquesta trivialitat, però el llenguatge que descriu el fum que ens surt del cap i que ens sol semblar tan important malda, cosa encara més preocupant, per donar respostes al silenci.