Maurici Serrahima parla d'Espriu a Joan Fuster

En aquest any del cen­te­nari del nai­xe­ment de Sal­va­dor Espriu, són mol­tes les apor­ta­ci­ons que s'han fet i es fan sobre aquest pro­hom de les nos­tres lle­tres.

Trans­cri­vint la cor­res­pondència entre Ser­ra­hima i Fus­ter, he tro­bat algu­nes refle­xi­ons que bé poden aju­dar-nos en la valo­ració de l'obra literària d'Espriu.

En data 23 de gener de 1964, Mau­rici Ser­ra­hima escriu a Joan Fus­ter que ha lle­git el pròleg que ha fet per a l'edició de l'Obra poètica de Sal­va­dor Espriu, i li comenta que el troba “magnífic, i com totes les obres magnífiques, tre­men­da­ment sug­ge­ri­dor”. I apro­fita l'ocasió per pre­gun­tar-li: “Et sap greu que et digui, de raig, algu­nes de les coses que m'ha sug­ge­rit?” Natu­ral­ment, no espera res­posta i –molt típic de Ser­ra­hima– li aboca el munt d'idees que la lec­tura del pròleg li ha pro­vo­cat.

Després de dir-li que no veu gaire “pre­cisa” la manera com plan­teja el des­ple­ga­ment del “nou­cen­tisme”, s'esplaia en un extens comen­tari sobre l'obra de Sal­va­dor Espriu:

De fet, és ben cert que qui trenca –“ofi­ci­al­ment”, com si diguéssim– amb el “nou­cen­tisme”, és Espriu. A Laia i, sobre­tot, a Aspec­tes, hi retrobo ras­tres del rura­lisme a la “moder­nista”; com a reacció, pro­ba­ble­ment, enfront del “nou­cen­tisme”, encara no prou experta. Després, va per les seves, però no pas com els “dis­si­dents”, sinó esta­blint una manera pròpia i trans­mis­si­ble; és massa lúcid –no pas única­ment davant la rea­li­tat, sinó també davant la lite­ra­tura– per escriure tal com li surt, com ho van fer Sagarra i Pla, i fins el mateix Gaziel. Ell és cons­ci­ent de tot el que “li surt” i no li és pos­si­ble d'ésser espon­tani, perquè les parau­les que escriu les veu pas­sar d'una a una i els dóna d'una a una l'apro­vació o el refús. Per això va a parar a una manera de fer que –com la de Car­ner, al qual separa del lloc de mes­tratge– és adop­ta­ble per altres escrip­tors i s'imposa per un pres­tigi que sobre­passa el d'una espontània per­so­na­li­tat, com a tal ini­mi­ta­ble.

Això no exclou, em sem­bla, que en la for­mació d'Espriu hi hagi una acti­tud que, d'alguna manera, ve del “nou­cen­tisme”. Dic una “acti­tud”, i no pas un resul­tat. Una de les carac­terísti­ques del “nou­cen­tisme” és la por de les cai­gu­des, la por que t'aga­fin dis­tret –que, en el límit, podríem qua­li­fi­car de por al ridícul–, és a dir, una mena de por que mai no van tenir Pla ni Sagarra, perquè la menys­pre­a­ven –i pot­ser tam­poc Gaziel, que la igno­rava– i em sem­bla que alguna forma d'aque­lla mena de por és iden­ti­fi­ca­ble en molts moments de l'obra d'Espriu. I fins de la seva men­ta­li­tat. L'home que diu allò de: “Hi ha una mala bava infi­nita, còsmica...” és, d'alguna manera, un home que de cap manera no vol que “l'enre­din”. Jo també ho crec, que en el món hi ha una “mala bava infi­nita” –qui no ho creurà, si ha vis­cut? –, però no en faig un fona­ment del que faig ni del que dic, perquè també crec que, a més, hi ha altres coses i no em fa res d'accep­tar-les, encara que com a con­seqüència em puguin “enre­dar”. M'entens? En Pla també podria haver fet una afir­mació com la de l'Espriu, però en ell no pren­dria l'aire d'una pre­caució. L'acti­tud de “pre­caució” és –em sem­bla– típica­ment “nou­cen­tista”.

I l'obra de l'Espriu és plena de “pre­cau­ci­ons” de mol­tes menes i, sobre­tot –almenys en tant que és el que ara m'interessa– de “pre­cau­ci­ons” literàries, que són les que el “nou­cen­tisme” implan­tava, sobre­tot després de Xènius, com a carac­terística d'escola. L'obra de Riba és tota feta de “pre­cau­ci­ons”: el do pro­digiós que tenia per l'al·lusió era jugat quasi sem­pre en aquest sen­tit. I ell era incapaç d'impro­vi­sar uns rodo­lins per feli­ci­tar un amic, o d'escriure unes rat­lles “de cir­cumstàncies”, irres­pon­sa­ble­ment; sem­pre més hau­ria patit tement que les hi podrien retreure! En Pla i en Sagarra ho feien a cada moment i cre­ien, o sen­tien per ins­tint, que –és un mot de Ches­ter­ton– el gran escrip­tor no té mai por d'escriure mala­ment: no vull dir que el mot sigui deci­siu, però pot­ser ho seria si dèiem que “l'escrip­tor fecund no té mai por d'escriure mala­ment”. Bé, doncs: els “nou­cen­tis­tes” han tin­gut sem­pre por d'escriure mala­ment –i no sols en l'aspecte lingüístic– i si han dei­xat anar el que escri­vien sense haver pres tota mena de pre­cau­ci­ons. Ho podríem dir rotun­da­ment de Bofill, de Riba, de Garcés, de Foix, de Tra­bal, i de molts d'altres. (No tant de Car­ner, ben cert. Ni de Sal­vat, que queda una mica mar­gi­nal.) I jo diria que, en for­mes dife­rents, però amb una con­si­de­ra­ble inten­si­tat –a vega­des deci­siva– ho podríem dir de l'Espriu. És en aquest sen­tit que hi veig una rel “nou­cen­tista”.

Final­ment, Ser­ra­hima, després d'aquest repàs a la valo­ració literària de l'obra d'Espriu, passa a donar el seu parer sobre la ide­o­lo­gia pro­funda del poeta d'Arenys:

Com tu dius molt lúcida­ment, l'agnos­ti­cisme no sol ésser mai total i, per tant, el mot “agnòstic” defi­neix més una acti­tud que una ide­o­lo­gia pre­cisa. Poc o molt agnòstic, ho és tot­hom que es posa a pen­sar de debò –no me n'excloc, tot i que sóc cre­ient– i ésser agnòstic del tot és, pot­ser, impos­si­ble: ésser agnòstic és, per tant, una qüestió de grau. També dius amb gran exac­ti­tud que la luci­desa –agnòstica– pot por­tar a la deso­lació, però no pas al suïcidi. Quan Espriu diu que “...només se'm donà / d'almoina la riquesa d'un ins­tant”, diu d'una altra manera el mateix que Ches­ter­ton, en un poema, quan després de la mort d'un dia veu que en comença un altre: “Per què me'n deuen donar dos?”, i el mateix Espriu s'acosta a aquesta acti­tud quan diu: “en aca­bar el camí que no té retorn / sàpigues dir tan sols: gràcies per haver vis­cut”. La tendència a per­so­ni­fi­car la mort em fa pen­sar sovint, en l'obra d'Espriu, en la neces­si­tat d'un tes­ti­moni per a la mort i per al no-res que hi suposa; encara que sigui només un tes­ti­moni nega­tiu. Els pro­ble­mes humans són els matei­xos per a tot­hom que pensa –admeti o no admeti una creença trans­cen­dent– i el fet d'adop­tar unes acti­tuds dife­rents porta a unes diferències que són més de grau que de direcció.

He pen­sat que aquests tex­tos de Ser­ra­hima podien ser­vir també d'home­natge amb motiu del cen­te­nari que cele­brem.