L'altra banda del mirall

Nova York, un poblet del sud de Mèxic i Canes són les tres estacions principals del viatge que ha representat per a Antonio Méndez Esparza el seu primer llargmetratge, Aquí y allá. Nova York, perquè mentre hi vivia va conèixer Pedro de los Santos, un mexicà amb qui va fer el curtmetratge Una y otra vez, i va decidir fer un segon film sobre el seu lloc d'origen. El cineasta madrileny ens explicava ahir, en una entrevista, la idea original del film: “A Nova York coneixes molta gent, i el fet de compartir la llengua provoca molta camaraderia. La major part és de fora, i senten una enyorança increïble. Explorar això em va interessar molt. El procés d'entendre allò que l'altre troba a faltar t'ajuda a entendre el que et falta a tu mateix.” La intenció d'Antonio Méndez era “explorar un món real des d'una història molt biogràfica i real”, i a través d'aquest procés, “explores alguna cosa teva, encara que sigui en l'últim racó del món, ho pots extrapolar i et resulta útil per entendre't a tu mateix”.

Aquest “últim racó del món” és la segona estació d'aquest viatge: el poblet on va néixer Pedro de los Santos, al costat de la ciutat de Tlapa, on torna per retrobar-se amb la seva dona Teresa i les dues filles a qui gairebé no coneix, Lorena i Heidi. Tota la pel·lícula transcorre allà, perquè la intenció d'Antonio Méndez Esparza és veure l'altra banda del mirall de l'emigració, “intentar entendre-la” des del punt de vista del país d'origen, del lloc des d'on l'emigrant marxa i deixa la família, els amics... El director entra en el món de Pedro de los Santos a través d'una història inventada, però semblant a la realitat: “Tot és ficció, ells són conscients que interpreten papers, i les circumstàncies que proposem no són certes. Però tenen molta relació amb les seva vides, viuen coses semblants.”

Amb les emocions que descriu (la il·lusió de la retrobada, les dificultats per trobar feina i sobreviure el dia a dia, els problemes amb un embaràs i la deficient cobertura mèdica...), passa una cosa semblant: “No m'atreviria a dir que són absolutament així. A vegades hi ha una mica de dramatúrgia, però va bastant lligat a les reaccions de la gent d'allà. Hi ha una certa dignitat, un orgull, un intent de no desesperar-se malgrat els problemes...” Per captar tot això, posa sempre la càmera a llocs distrets i filma els personatges amb una certa distància, sovint amb plans fixos: “La meva intenció era que la càmera estigués a llocs molt íntims, però observant, més que imposant. Un pla obert és més útil per observar que un primer pla. Això ens permetia ser una mena d'invitat privilegiat, ressaltar la naturalitat que buscàvem. Ocupem una posició que permet transmetre la vida d'aquestes persones a l'espectador”.

La tercera estació d'un viatge que s'ha allargat durant tres anys és Canes. El festival francès va seleccionar aquest film, i es va endur el premi de la Setmana de la Crítica, després d'obtenir comentaris elogiosos de la premsa internacional. Això l'ha portat a participar en festivals d'arreu del món. “Realment un premi així no garanteix la distribució –diu el cineasta–, però hi dóna visibilitat, i això és molt important, perquè hi ha moltes pel·lícules bones que intenten trobar el seu públic.” Des d'avui, Aquí y allá busca el seu públic a Catalunya.