Camalluents?

Fa uns mesos vaig dedi­car una d'aques­tes mota­ci­ons a un terme sen­sa­ci­o­nal per ano­me­nar els bar­ce­lo­nins que vaig tro­bar viu a Aigua­freda. Res de pixa­pins o cama­cos. Resulta que els locals ano­me­nen esque­na­freds els esti­ue­jants bar­ce­lo­nins perquè quan es fa fosc i refresca de seguida cor­ren a bus­car un jer­se­iet. A més, no se'l posen ben posat, sinó que se'l pen­gen a les espat­lles com si fos un xal, amb les mànigues pen­gim-pen­jam o entre­llaçades per davant i el tronc del jer­sei escal­fant l'esquena. D'aquí, els esque­na­freds d'Aigua­freda. El terme em va recor­dar un cos­tum que els indígenes de Mata­de­pera prac­ti­ca­ven amb els qui gosàvem esti­ue­jar-hi: por­tar-nos de nit al bosc a caçar la xibeca. Quan ens tenien ben enta­ba­nats a la recerca d'aus noc­tur­nes ens llançaven una galleda d'aigua (freda) pel cap. Però a Mata­de­pera mai no van inven­tar cap mot per ano­me­nar els esti­ue­jants, més enllà d'adap­tar el cas­te­lla­nisme de vera­ne­jant. En canvi a Cas­tell­terçol sí. A la pàtria d'Enric Prat de la Riba es fixen en les extre­mi­tats infe­ri­ors dels bar­ce­lo­nins i ens ano­me­nen cama­llu­ents. Com que els (i les) esti­ue­jants capi­ta­lins van ser els pri­mers de lluir cuixa pas­se­jant pel poble amb calça curta, els cas­tell­terçolencs es van fixar que lluïen more­nor amb les cames ben unta­des de Nivea (que era la crema solar de l'època). I d'aquí, aquest esplèndid apel·latiu com­post de cama­llu­ents que s'afe­geix als ja rebuts de pixa­pins i esque­na­freds.