Fibonacci

La huma­ni­tat sem­pre s'ha mogut entre el que creu cone­gut i el que sap des­co­ne­gut. Per sen­tir-se'n con­vençuda, ha engi­nyat un seguit de tra­mes i estris lingüístics, matemàtics i ins­tru­men­tals que li acla­ris­sin i jus­ti­fi­ques­sin els sabers i les ignoràncies. Un dels invents recur­rents que ho per­me­ten és el que conei­xem com suc­cessió de Fibo­nacci, esta­blerta pel matemàtic homònim (1170-1250). La repre­sen­tació numèrica és molt sen­zi­lla: par­tint d'un sis­tema pre­es­ta­blert, el rigor suc­ces­sori ve donat sem­pre per l'addició dels dos números (o ele­ments) pre­ce­dents; s'expressa així 0, 1, 1, 2, 3, 5, 8, 13, 21, 34... La par­ti­cu­la­ri­tat d'aquesta suc­cessió i l'avan­tatge, per exem­ple, per sobre de la secció àuria (donada una relació entre dos ele­ments, la suma d'aquests deter­mina el nou ele­ment de la pro­porció), con­sis­teix que la suc­cessió de Fibo­nacci apa­rent­ment ens ho des­pro­por­ci­ona tot, atès que passa d'una incidència mínima a un desen­vo­lu­pa­ment que ens sorprèn per les mag­ni­tuds desor­bi­ta­des ate­ses, en relació a la pro­por­ci­o­na­li­tat cohe­rent a què cul­tu­ral­ment estem habi­tu­ats. La natura ens l'ofe­reix amb l'espi­ral en una espe­cial geo­me­tria de còniques: car­gols de terra i de mar. Des d'un mínim ràpida­ment s'arriba a dimen­si­ons inu­si­ta­des. Refle­xi­o­nant ens ado­naríem que és el mateix que passa amb els remo­lins d'aigua o de vent, que des d'un mínim dramàtica­ment xucla­dor s'ate­nyen àmbits d'absorció des­truc­tora cada vegada més amplis. Poe ho referí al relat Maels­trom, on des­a­pa­reix tota norma i relació huma­nes. Pot­ser ja ens hem ins­tal·lat en una trama de Fibo­nacci?