Arqueologia pop

Òscar Dal­mau va néixer el 1974 –al molt bar­ce­loní barri de la Bor­deta–, així que no se'l pot acu­sar de nostàlgia, perquè no va viure els temps que rei­vin­dica a Pop a la cata­lana 2 (Picap), un disc reco­pi­la­tori que té com a subtítol Jazz, bossa & gro­ovy sounds from Cata­lu­nya (1963-1971). Aquest sin­gu­lar pre­sen­ta­dor de dia i discjòquei de nit, sota el magnífic àlies Phil Musi­cal –tota una decla­ració d'inten­ci­ons– és un melòman com­pul­siu i gai­rebé es podria dir que també és un arqueòleg del pop en gene­ral i del pop català dels sei­xanta en par­ti­cu­lar, si és que en aquest país va haver-hi marge per a l'ale­gre des­pre­o­cu­pació del pop, la bossa nova i el jazz vocal en aquells moments de resistència, de grups de folk i can­tau­tors com­pro­me­sos fins al moll de l'os. La con­clusió dels dos dis­cos que Dal­mau ha com­pi­lat és que sí, que a pesar de tot es va fer pop a la cata­lana.

Tot va començar el 2010 quan el segell francès Vadim Music, espe­ci­a­lit­zat en música de lli­bre­ria i orques­tral, va des­co­brir en el Mys­pace d'un dels seus cli­ents d'aquesta banda dels Piri­neus –Dal­mau, òbvi­a­ment– una sèrie de cançons vin­tage inter­pre­ta­des en català per una sèrie de grups i solis­tes com ara Gui­ller­mina Motta, Núria Feliu, Euro­grup, Gui­llem d'Efak, Jacinta, Lita Torelló, Llo­renç Tor­res, etcètera. “Als res­pon­sa­bles de Vadim els va sor­pren­dre molt tro­bar a la meva pàgina tot aquest mate­rial en català dels anys sei­xanta que mai no havia estat ree­di­tat en CD i van deci­dir publi­car-lo ells, en disc com­pacte i en doble elapé de vinil”, explica Dal­mau. El disc va arri­bar a Cata­lu­nya, dis­tribuït per Disc­medi, però també es va publi­car al Japó, on sem­pre hi ha hagut un mer­cat molt interes­sat en el pop menys pre­vi­si­ble d'arreu del món.

Ara, el segell català Picap ha publi­cat direc­ta­ment el segon volum d'aquest Pop a la cata­lana, 24 cançons que repre­sen­ten artis­tes tan dife­rents com ara Maria Cinta, cone­guda com la nena pro­digi de la Nova Cançó –o, direc­ta­ment, com la Mari­sol cata­lana, com la intro­du­eix Dal­mau–; Núria Feliu, sola o amb Lou Ben­nett; Tete Mon­to­liu i la can­tant madri­le­nya Elia Fleta (“Tot i que no par­lava català, hi can­tava amb una dicció excel·lent”, s'apunta a les notes del lli­bret del disc, en català, cas­tellà i anglès); altres rein­ci­dents res­pecte al pri­mer volum com ara Gui­llem d'Efak, Jacinta, Lita Torelló i Llo­renç Tor­res, i l'ange­li­cal però també inqui­e­tant presència de Queta & Teo, un duet capaç de can­tar més ràpid que la gran majo­ria de voca­lis­tes de hard­core, com queda demos­trat a la seva versió del clàssic folk If I had a ham­mer (Es mar­te­llet), de Pete See­ger. I aquesta és només una de les mol­tes sor­pre­ses d'aquest reco­pi­la­tori.

La font de Dal­mau han estat els catàlegs de segells dis­cogràfics ja des­a­pa­re­guts com ara Concèntric, Edigsa i Bel­ter, que va llançar al món Manolo Esco­bar, però que també va publi­car una versió en català de La, la, la, inter­pre­tada per Els Stop, poc després que les auto­ri­tats fran­quis­tes no dei­xes­sin que Ser­rat cantés en català a Euro­visió el tema com­post pel Dúo Dinámico perquè final­ment Mas­siel el cantés en espa­nyol i guanyés el fes­ti­val. Pop a la cata­lana 2 està ple d'aques­tes cançons amb molta història i mol­tes històries al dar­rere, inter­pre­ta­des per can­tants que majo­ritària­ment no eren els seus autors –Dal­mau defensa aquesta sepa­ració de tas­ques, davant l'exal­tació del can­tau­tor– que hau­rien tin­gut millor sort en un altre país, però que almenys tenen ara algú que els rei­vin­di­qui.