Sensualisme i mobilitat

Judith Vizcarra ha avançat en la seva tècnica del retrat, a mig camí entre el surrealisme primigeni i les lectures del moviment a través del videoart que tant van inspirar Bill Viola. Lluny de tendències i de lectures esbiaixades de la realitat, Vizcarra manifesta obertament que, amb 35 anys dedicada al retrat comercial, fa una dècada va decidir dedicar el seu treball artístic al tema de les dones: “Les raons les podem trobar en la mancança de la mirada de la dona en el món de la cultura, les arts, l'economia, la política i també en el sexe, tot en el present té un referent androcèntric. Crec que és necessari per aconseguir societats més equilibrades aquesta mirada absent, obviada. Només amb la recerca d'aquest equilibri gaudirem de la mirada i la manera d'entendre el món amb respecte als diferents gèneres.”

Un pas més en aquesta recerca és l'exposició que presenta fins a mitjan maig a la galeria Alex Telese, del carrer de la Palla 11, al centre de Barcelona. En la breu mostra ha insistit en una lectura feminista, amb caràcter, desinhibida i moderna de temes com la sexualitat o les amputacions com a conseqüència dels tumors de pit. Judith Vizcarra va ser valenta en l'exposició d'aquesta xacra, gairebé clandestina en el cos de les dones, dotant la seva obra d'un contingut ideològic i pragmàtic. Quan li pregunto pel feminisme, respon sense ambigüitats: “Si la lectura feminista vol dir treballar amb la recerca de tot a l'exposat, sí, existeix una lectura feminista. Personalment intento nodrir-me de diferents pensaments de dones i homes, però no forçosament d'un feminisme tancat, he trobat moltes contradiccions en els feminismes tradicionals, m'interessa la recerca a través de les meves pròpies vivències i l'observació de l'entorn quotidià més proper.”

La seva lectura ha estat a través del retrat, portat fins a les últimes circumstàncies, des del tema esmentat de les amputacions a una revisitació del barroc, font inspiradora encara ara de molts artistes actuals. Sobre el retrat, la fotògrafa afirma que sempre ha treballat amb el retrat i, els últims anys, amb l'autoretrat, des d'una necessitat profunda. “M'agraden les persones, els cossos despullats, tant el d'un nen com el d'un avi, és quan som nosaltres mateixos. En la pell que ens cobreix existeixen, com un mapa, totes les empremtes de les nostres vivències, aquí som un llibre obert. Encara que podem disfressar, tant amb les noves tecnologies com amb la roba, les aparences, etc., els ulls d'una persona no poden enganyar mai.”

D'aquesta curiositat sorgeixen infinitat d'experiències sobre el propi cos i la sensualitat, una sexualitat despullada, però mai hostil. La referència a la pintura és evident, però no única. Va col·laborar amb Beneyto, té els ulls posats en Viola i Francis Bacon, però també en Man Ray, Fritz Lang i Cartier Bresson: “Es possible que existeixi una connexió amb la pintura, el meu treball en cap cas deixa de tenir en compte l'estètica. Els pintors van ser els primers retratistes de la història; a ells devem aquesta percepció i sensibilitat respecte de la llum i la composició. Que reconegui que les meves fotografies vagin a la recerca d'una estètica no vol dir que em senti encasellada a uns valors estètics tradicionals. Crec que definir la bellesa i anomenar els límits és personal. Els referents de la pintura són en relació amb artistes que descarnen la realitat, que fugen de l'esteticisme, ensenyant la bellesa més pura, la que parla a través de la seva ànima i no deixa ningú indiferent”. La personalitat de Vizcarra l'ha fet evolucionar sense mostrar-se cofoista ni repetir clixés. Ella mateixa sorgeix d'una instantània, evanescent i dura, com un flaix de memòria.