El joc de la identitat

Fa dues setmanes entrevistàvem en aquestes pàgines Valérie Massadian, que va venir a Barcelona per presentar Nana. Avui és el torn d'una altra directora francesa, Céline Sciamma, a qui hem entrevistat arran de l'estrena de Tomboy. I n'hi ha més que s'han significat els darrers anys: Mia Hansen-Love, Léa Fehner, Rebecca Zlotowski... Estem davant d'una nova generació de dones cineastes a França? “Efectivament ara hi ha moltes dones que dirigeixen, moltes més que abans en tot cas –ens comenta, en conversa telefònica–. I no sé si tenim moltes coses a dir, però sí que tenim almenys el dret o l'oportunitat de dir-les.”

En el seu segon llargmetratge, Céline Sciamma ha volgut parlar de la infantesa i de la identitat sexual a través de la història d'una nena de deu anys que es muda amb la família a un poble. Un cop allà, aprofita una confusió inicial i el seu aspecte ambigu per fer-se passar per un nen. “Volia abordar una sèrie de qüestions relatives a la identitat sexual, i també volia parlar de la infantesa d'una manera més universal”, explica Sciamma, que va escriure aquesta història sobre “una nena que juga a ser algú altre, a canviar d'identitat; la invenció de la identitat a través del joc és molt propi de la infantesa”.

Aquest joc, iniciat de manera gairebé accidental, té un vessant lúdic estimulant, perquè li agrada molt el futbol i altres jocs de nens, però es complica quan una altra nena s'enamora d'ell. El joc és essencial en la infantesa, diu la directora, però també “passen moltes coses importants, en aquesta edat; és la primera vegada que passen, que és la més boja, la més important, sens dubte”.

Céline Sciamma defineix Tomboy com “una pel·lícula sobre la mirada, sobre com veiem i ens veuen”, amb un argument que té un doble vessant: “M'agrada que a les històries hi hagi un equilibri entre una part de ficció que creï una complicitat amb l'espectador i al mateix temps un tema més molest, que ens pugui inquietar. M'agrada crear dinàmiques amb aquests dos ingredients, i la infantesa ho permet fàcilment.”

No resulta fàcil rodar amb nens i que siguin versemblants, no una simple projecció de com els veuen els adults. Però la directora d'aquest film se'n surt molt bé. “D'entrada –ens explica– ho vaig plantejar com als actors adults: confrontar-se al text, entendre bé els seus personatges, i alhora, vaig crear un ambient de rodatge divertit, que els fes sentir còmodes. És una mica contradictori: els has d'implicar, però alhora has de fer que es diverteixin, has d'intentar abolir la frontera entre la càmera i ells.”

La pel·lícula va ser distingida amb el Teddy, el premi oficial gai de la Berlinale, però la proposta és ambiciosa, va molt més enllà del cinema de temàtica homosexual. Ho demostra, d'entrada, la seva trajectòria en festivals no especialitzats com els de Gijón i Nova York, on també va ser premiat.