Tribut a la dona de pagès

Quan Chris­tophe Far­na­rier, fotògraf mar­sellès que fa anys que viu a prop de Banyo­les, rodava El somni, el docu­men­tal que segueix el pas­tor Joan Pipa en la seva última trans­humància, la seva com­pa­nya, Àngels Tre­ser­res, li deia que girés la càmera per fer atenció a la casa de pagès que l'home “aban­do­nava” i a la feina de les dones que s'hi que­da­ven. Alguna vegada ho va fer, però just per adqui­rir la consciència que tenia un món per obser­var i tes­ti­mo­niar a l'inte­rior d'un mas. Un temps després de rea­lit­zar El somni, a les mun­ta­nyes de la serra Cava­llera hi va tro­bar una dona, Carme Fajula, que va accep­tar ser fil­mada men­tre rea­lit­zava els seus tre­balls domèstics, fei­ne­java al camp i ser­via en un res­tau­rant d'Ogassa.

Al mas també va fil­mar els homes de la família: l'avi, que va morir després d'un llarg rodatge inter­mi­tent que va per­llon­gar-se durant un any i mig, el marit de Carme i els seus dos fills, un dels quals, Martí, és el jove pas­tor que acom­pa­nya Joan Pipa a El somni. A La pri­ma­vera s'hi fan pre­sents fami­li­ars i amics que aju­den en la matança del porc o en l'esqui­lada dels xais. D'altres van ser fil­mats, però no apa­rei­xen al mun­tatge final, d'uns 80 minuts de durada extrets de 200 hores roda­des. Tots estan con­vi­dats a la pro­jecció de La pri­ma­vera que tindrà lloc demà, a les 10 de la nit, al Cinema Tea­tre Com­tal de Ripoll i que s'inte­gra en els actes de la ciu­tat com a Capi­tal Cul­tu­ral Cata­lana. Far­na­rier ho anun­cia com una festa.

La pri­ma­vera, doncs, surt d'El somni i en certa manera n'és el seu con­tra­camp i el seu opo­sat com­ple­men­tari. El docu­men­ta­lista, que ha tre­ba­llat com a direc­tor de foto­gra­fia amb Albert Serra i Lluís Miñarro, explica que les seves dues pel·lícules són el yin i el yang: “A la pri­mera, hi ha un home xer­raire que tra­vessa mun­ta­nyes; a la segona, una dona que fei­neja en silenci en un inte­rior domèstic.” A La pri­ma­vera, però, també hi ha l'exte­rior mun­tanyós (a Far­na­rier li sem­bla que la mun­ta­nya és una presència tan forta com a La mun­ta­nya màgica, de Tho­mas Mann) i així, doncs, la natu­ra­lesa amb la qual l'home (i la dona) es rela­ci­ona. Aquesta relació interessa de manera fona­men­tal a Far­na­rier, però la natu­ra­lesa, bella­ment foto­gra­fi­ada en la seva mudança, també hi és per fer pre­sent el temps que passa i una dimensió cíclica, que no és ali­ena al ritu­a­lisme tant labo­ral com fes­tiu que, amb tot, regeix el món rural.

Far­na­rier, però, sobre­tot fa atenció al ritu­a­lisme quo­tidià, a la repe­tició dels ges­tos d'una dona, sem­pre ocu­pada i sem­pre curosa. “Em fas­cina la deli­ca­desa de la Carme, com tre­ba­lla amb les mans, com des­para la taula fins a reco­llir les engru­nes de pa al calaix. A pagès tot s'apro­fita”, comenta el direc­tor. Per acon­se­guir regis­trar aquesta quo­ti­di­a­ni­tat sense inter­fe­rir-hi, Far­na­rier, amb la seva càmera a la mà i amb una acti­tud dis­creta, va pas­sar mol­tes hores al mas, silenciós com els seus habi­tants, fent-se invi­si­ble per fer visi­ble. “La casa és un per­so­natge més de la pel·lícula. Per fil­mar-la he tin­gut pre­sents les pin­tu­res que va fer Van Gogh d'inte­ri­ors de cases de pagès. Ho dic per la llum, però també per l'estima que tras­puen per la gent humil.” Allò que també tras­pua La pri­ma­vera és la volun­tat de tes­ti­mo­niar inhe­rent al cine des dels seus orígens: “Jo li deia a la Carme: «Tre­ba­llem pel futur. Perquè d'aquí a un temps sàpiguen com es vivia en aquest lloc.» I fixa't què em va dir un dia Joan Pipa: que, gràcies al cine, sent que no «morirà» mai.”