Pirotècnia al TNC
Pere Riera retrata la vitalitat d'una família que mira de sobreviure durant el bombardeig del 17 de març del 1938 a ‘Barcelona'
Salt mortal de Pere Riera al TNC. De la Sala Tallers, on va meravellar amb el seu Lluny de Nuuk (2010, Premi Serra d'Or), salta a la Sala Gran del TNC (del 8 de maig al 22 de juny). L'autor i director imagina una “escena de vida”, de molta llum, en un dels moments de més cruesa: les bombes i les guspires del bombardeig a Barcelona el 17 de març del 1938. Barcelona evoca a un abisme que, sense la violència física, es repeteix avui. Els personatges es plantegen si han de resistir a la ciutat en defensa dels ideals o si és millor viure'ls a Europa: un conflicte que es produeix ara per culpa de la crisi.
Riera (Canet de Mar, 1974) volia escriure una peça per ajuntar Emma Vilarasau (Desclassificats) amb Míriam Iscla (Red Pontiac). A l'obra, totes dues són unes amigues de joventut que es retroben quan “la vida ja els ha passat pel damunt”, diu gràficament Vilarasau. Ella és una artista que torna de triomfar quatre anys a París. Retorna a la casa de l'amiga perquè sent que la necessiten. Iscla és la mare de família: “El bombardeig és el marc, però la foto és la gent que ho viu”. I per sobreviure, hi ha instants d'humor, i d'altres d'emotius: “a les guerres, a més dels ideals, també hi ha la gent”, L'autor també va escriure pensant en Jordi Banacolocha i Anna Moliner (que ja hi havia coincidit amb Lluny de Nuuk.conclou. I és que, sense voler fer discursos polítics, Riera ha intentat que apareguin les diferents actituds enfront del bombardeig: des de la resistència èpica d'un artista (Pep Planas) fins al desengany del xicot de la filla, (Joan Carreras) que prefereix ser derrotat i assumir un canvi de sistema polític per sobreviure. També tensa l'acció Nati, l'encarregada que sempre hi hagi menjar per posar a l'olla.
El director artístic del TNC, Sergi Belbel, celebra que un autor jove reprengui la baula del teatre tradicional català, escapçat, precisament, per la Guerra Civil. Riera és la baula del segle XXI que adapta una tradició arrencada a finals del XIX. I és que l'obra té l'esquema clàssic de plantejament, nus i desenllaç. Tot transcorre en un únic espai i durant un dia. L'autor imaginava la trobada a Londres o París. Desconeixia la de Barcelona. Lamenta, ara, no haver escoltat prou els avis. Vilarasau, en canvi, es queixa del silenci que practicaven als dinars familiars sobre la guerra.