Amb regust de l'èxit d'‘Agost'

És excessiu comparar l'obra d'un jove Pere Riera (Canet de Mar, 1974) amb la d'un consumat èxit arreu del món com Agost (TNC, 2010) de Tracy Letts? Probablement, però per moments les rèpliques una mica cíniques dels personatges que interpreten Vilarasau i Iscla evoquen el to de la Lizaran a la Sala Gran. L'estructura clàssica de plantejament, nus i desenllaç també funciona amb aquesta peça de prop de tres hores (amb entreacte inclòs). En moments d'incertesa, cal trobar moments per a l'orgull. Riera ha escrit la peça pensant en les dues protagonistes i, com a director, els ha canviat el paper natural. Així, Iscla és una dona dura, esquerpa, mentre que Vilarasau respon a la brillantor d'una estrella despreocupada de París que ve a recordar batalletes de quan eren jovenetes i compromeses socialment però despreocupades perquè l'àpat a casa el tenien garantit amb unes famílies molt acomodades. El joc funciona, sobretot quan cada una d'elles gira el seu caràcter, i excel·leixen en el rol que elles dominen millor. L'autor també dóna peu a fer que Anna Moliner emocioni cantant (sigui copla o balada) com ja feia en aquella Aloma (2008), adaptada de Rodoreda.

Riera utilitza aquest món burgès, que també era la diana a Lluny de Nuuk (2010), per explicar els efectes del bombardeig feixista, sense aturador, el 1938 a Barcelona. El desànim que respira la ciutat queda apaivagat pels finestrals lluminosos de Vallvidrera i la necessitat de superar el tràngol amb una diversió, que a la fi, esdevé amarga. És a la segona escena que es percep la complexitat de pensaments de les víctimes de les bombes. Totes pensen, argumenten i recorden amb coherència, però amb conclusions ben antagòniques. És brillant el desplegament d'aquest giny. Riera, jove però amb molt nas, es guarda alguns perquès per a la darrera escena. És un desenllaç clàssic, sí, però que, sabent administrar bé el material (com la Nati, interpretada per Pepa López, que sap fer meravelles de les seves trifulgues en els seus viatges d'intendència), ajuda a mantenir una certa intriga. El tango és un ball magnètic d'intencions. El TNC viu una temporada d'estretors, que no hi està acostumat. Ja li toca recuperar un èxit. Ja ho hauria d'haver estat la recuperació d'Una història catalana. Barcelona s'ho mereix.