NOVEL·LA
òscar montferrer
Morts per la història
L'escriptor i professor d'història Juli Alandes (Castelló de la Ribera, 1968) crea una estructura sòlida en aquesta Crònica negra que no enganya el lector amb el títol: l'obra combina en una trama ben estructurada diverses línies narratives que tenen valor tan en la seva explicitació com en les seves implicacions.
La narració literal situa com a protagonista un agent de policia novell, Miquel O'Malley, que canvia la Barcelona coneguda per una València que descobreix a partir de l'experiència: el seu desconeixement de la ciutat i de la societat valenciana és equiparable al seu desconeixement de la professió que exerceix després d'haver deixat de banda un hipotètic futur com a filòsof. Com la resta d'agents de la comissaria, O'Malley ha d'heure-se-les amb un seguit d'assassinats en què els punts en comú que uneixen les víctimes dibuixen un afer vinculat a professionals relacionats amb la història i les seves branques.
Humorisme ben encobert
Aquest plantejament permet que Alandes dibuixi una trama paral·lela amb què posa damunt la taula la peculiar polèmica que anima els historiadors que s'ocupen de la trajectòria del País Valencià a oposar arguments favorables i contraris a la catalanitat de la terra de què parlen i de l'idioma en què s'expressen. Hi ha, en totes aquestes referències, un humorisme ben encobert que delata el distanciament amb què l'autor es mira aquells que dediquen el seu temps i les seves energies a fer volar coloms.
Distreta i llegidora, d'una banda, i amb càrregues de profunditat, de l'altra, Crònica negra té més elements a favor. Un d'ells és el vigor de l'idioma. Si es compara amb l'ensopiment i la pobresa lèxica que caracteritzen els textos de bona part dels autors que s'expressen en el català que pateix de barcelonitis, la novel·la d'aquest autor valencià forneix el lector amb un reguitzell de paraules i expressions que acoloreixen el relat i li atorguen un vigor extraordinari perfectament equiparable al de bona part de les novel·les del també valencià Ferran Torrent, amb qui comparteix un cert to sorneguer que, com a poc, es pot qualificar d'altament sanitós.
Més enllà d'aquest aspecte, Alandes llueix amb llum pròpia en el capítol dels diàlegs. Si la seva narració és del tot correcta i entenedora, la dosi d'energia positiva que imprimeix al text amb les intervencions d'alguns dels seus personatges són una flor estranya que no hauria de deixar de conrear. Mereix una menció d'honor el personatge del policia Carles Charlie Rivel Ribelles, especialment quan se'l fa parlar en les reunions amb la resta de policies a la comissaria.
La València del 1988 –Crònica negra se situa a les envistes de la celebració del 750 aniversari de la conquesta de València per Jaume I– aporta l'embolcall del conjunt: és una ciutat sotmesa a una estructura piramidal del poder en què encara remenen la cua els poders que ho van ser durant les èpoques predemocràtiques i que no han perdut del tot la seva capacitat d'influència. Com a colofó, no desmereix l'obra a què Juli Alandes l'encimbella.