Sense cultura

D'ARA. I. D'AQUÍ

maria palau

El drama de la vida i de l'art

Xavier Gonzàlez Arnau presenta la seva proposta pictòrica radical a la Fundació Arranz-Bravo

Mal­grat totes les misèries i per­ver­si­tats que ha de supor­tar l'art avui, la pin­tura segueix fent el seu camí. I més que mai amb l'aurèola irri­tant de la mala herba que, tot i els per­sis­tents intents per des­truir-la, sem­pre torna a créixer. La pin­tura segueix viva gràcies a artis­tes com Xavier Gonzàlez Arnau (Ter­rassa, 1980), que resis­teix als cants de sire­nes i es manté fidel a un plan­te­ja­ment pictòric radi­cal, a les antípodes d'un art ama­ble i encan­ta­dor que decora el nos­tre món deca­dent, i sense sen­tir cap debi­li­tat per pla­giar els hàbits d'altres pràcti­ques artísti­ques pre­sump­ta­ment més con­tem­porànies. Per què ha d'imi­tar res la pin­tura? Gonzàlez Arnau és un artista jove, però la seva pin­tura comença a fre­gar la pell de la madu­resa amb un dis­curs que entronca amb els anhels de les avant­guar­des, sobre­tot amb l'expres­si­o­nisme abs­tracte més tur­men­tat i més sen­si­ble amb les desgràcies del nos­tre temps.

En una època de tant des­con­cert artístic i de pro­pos­tes cre­a­ti­ves obse­di­des en l'espec­ta­cle (d'engany) de mas­ses, Gonzàlez Arnau té un pro­jecte –vital i artístic alhora– con­tra­po­sat: la seva pin­tura només té sen­tit com a aven­tura indi­vi­dual que son­deja i fa emer­gir l'espi­ri­tu­a­li­tat i les emo­ci­ons més pro­fun­des i secre­tes del ser humà. Una aven­tura que no segueix cap patró, que mai no és unànime i que no fa judi­cis. Les seves obres, que s'han de lle­gir com un con­junt més que no pas com a peces autònomes, sug­ge­rei­xen una dis­puta ferotge entre el drama de la vida i el drama de la mort. Una tragèdia que el pin­tor ter­ras­senc invoca amb una paleta de colors pesa­ro­sos i amb una tensa lluita entre la figu­ració i l'abs­tracció, que vin­dria a ser entre allò ter­re­nal i allò còsmic. El seu art pre­dica una fe nul·la en la soci­e­tat del progrés i en el pen­sa­ment occi­den­tal monolític. L'artista es lliura a mort a la pin­tura perquè és el seu únic cal­mant per a tanta des­es­pe­ració i angoixa. L'art com a gran força trans­for­ma­dora i sal­va­dora de la huma­ni­tat, vet aquí. Xucla de la poe­sia i de la música, clàssi­ques i actu­als, per inci­dir més en el caràcter d'inti­mi­tat del seu pro­jecte artístic, i lite­ral­ment crema les poques opci­ons estètiques dels seus qua­dres amb un foc que és apo­calíptic i rege­ne­ra­dor al mateix temps.

Les fla­mes han fet cada vegada més vio­lenta la pin­tura de Gonzàlez Arnau, que exposa a la Fun­dació Arranz-Bravo de l'Hos­pi­ta­let de Llo­bre­gat. És una aposta arris­cada per a un artista soli­tari, vol­gu­da­ment mar­gi­nal, amb una obra incòmoda que con­ta­gia tor­ba­ments i que, i això és impor­tant, fa res­pec­tar la pin­tura, al cap i a la fi, l'art, tan des­pres­ti­giat avui. Esta­blert a Berlín, el niu de molts artis­tes cata­lans de car­rera pro­me­te­dora, Gonzàlez Arnau deixa que la pin­tura faci el seu camí.

Subhasta
Els pròxims dies, Gonzàlez Arnau subhastarà una pintura que va crear, al ritme de la música de DJ Fra, la nit de la inauguració de l'exposició a la Fundació-Arranz Bravo. Els diners que recapti els destinarà a un menjador social de l'Hospitalet de Llobregat.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.