El drama de la vida i de l'art

Malgrat totes les misèries i perversitats que ha de suportar l'art avui, la pintura segueix fent el seu camí. I més que mai amb l'aurèola irritant de la mala herba que, tot i els persistents intents per destruir-la, sempre torna a créixer. La pintura segueix viva gràcies a artistes com Xavier Gonzàlez Arnau (Terrassa, 1980), que resisteix als cants de sirenes i es manté fidel a un plantejament pictòric radical, a les antípodes d'un art amable i encantador que decora el nostre món decadent, i sense sentir cap debilitat per plagiar els hàbits d'altres pràctiques artístiques presumptament més contemporànies. Per què ha d'imitar res la pintura? Gonzàlez Arnau és un artista jove, però la seva pintura comença a fregar la pell de la maduresa amb un discurs que entronca amb els anhels de les avantguardes, sobretot amb l'expressionisme abstracte més turmentat i més sensible amb les desgràcies del nostre temps.

En una època de tant desconcert artístic i de propostes creatives obsedides en l'espectacle (d'engany) de masses, Gonzàlez Arnau té un projecte –vital i artístic alhora– contraposat: la seva pintura només té sentit com a aventura individual que sondeja i fa emergir l'espiritualitat i les emocions més profundes i secretes del ser humà. Una aventura que no segueix cap patró, que mai no és unànime i que no fa judicis. Les seves obres, que s'han de llegir com un conjunt més que no pas com a peces autònomes, suggereixen una disputa ferotge entre el drama de la vida i el drama de la mort. Una tragèdia que el pintor terrassenc invoca amb una paleta de colors pesarosos i amb una tensa lluita entre la figuració i l'abstracció, que vindria a ser entre allò terrenal i allò còsmic. El seu art predica una fe nul·la en la societat del progrés i en el pensament occidental monolític. L'artista es lliura a mort a la pintura perquè és el seu únic calmant per a tanta desesperació i angoixa. L'art com a gran força transformadora i salvadora de la humanitat, vet aquí. Xucla de la poesia i de la música, clàssiques i actuals, per incidir més en el caràcter d'intimitat del seu projecte artístic, i literalment crema les poques opcions estètiques dels seus quadres amb un foc que és apocalíptic i regenerador al mateix temps.

Les flames han fet cada vegada més violenta la pintura de Gonzàlez Arnau, que exposa a la Fundació Arranz-Bravo de l'Hospitalet de Llobregat. És una aposta arriscada per a un artista solitari, volgudament marginal, amb una obra incòmoda que contagia torbaments i que, i això és important, fa respectar la pintura, al cap i a la fi, l'art, tan desprestigiat avui. Establert a Berlín, el niu de molts artistes catalans de carrera prometedora, Gonzàlez Arnau deixa que la pintura faci el seu camí.