Virtuts bavareses

Cap de setmana per llepar-se els dits pel que fa a la dansa, a Sant Feliu de Guíxols. El Festival de la Porta Ferrada va tenir la bona idea de portar una de les companyies europees més solvents, el Ballet de Munic, i malgrat que l'estel·lar Lucía Lacarra no va poder ballar per culpa d'una lesió, la papereta va quedar més que salvada. Gràcies a un programa doble amb peces d'estils ben diferents, els de Baviera van poder lluir el seu mestratge, tant amb les coreografies de puntes com descalços. El primer espectacle, divendres, era una obra que amb prou feines es programa (sembla que el clàssic es redueixi a El llac dels cignes, Giselle i les gales circenses), com és Eugène Onegin. Es tracta d'un ballet basat en un poema de Puixkin amb música de Txaikovski que sorprèn perquè, tot i mantenir-se en els paràmetres del clàssic, la coreografia de John Cranko del 1965 introdueix passos i gestos d'una gran modernitat (per exemple les parelles es fan petons, cosa impensable en un Llac). Els solistes, tots de primeríssima línia, van donar vida a les dues germanes: l'Olga i la desgraciada Tatiana, que s'enamora d'Onegin, un personatge fosc que la sedueix i tot seguit la rebutja. Cyril Pierre, en el paper de malànima, es va fer odiós per al públic (tan bé que interpretava el seu paper de dolent de la pel·lícula), malgrat les múltiples piruetes i la seva miraculosa agilitat en els grans salts. L'australiana Lisa-Maree Cullum va brodar una Tatiana apassionada però ferma i va fer oblidar l'absència de Lacarra, que havia d'interpretar aquest paper. Ilana Werner va encarnar magistralment una Olga alegre i despreocupada que, en els moments dels fastuosos balls de saló, recordava l'entranyable Nataixa de Guerra i Pau. Tot i l'austeritat de l'escenografia (uns decorats projectats en una pantalla), l'elegància i el bon gust del vestuari (fet de colors taronges, marrons i salmó) van embolicar el ballet amb un tul rar i delicat. Tan delicat que de vegades el fort vent que bufava era l'únic element que mantenia el públic lligat a les cadires de la realitat.

En un registre totalment diferent, els ballarins de Munic van desgranar la segona nit tres obres modernes, mostrant que estan al dia de les noves corrents coreogràfiques. Davant d'un pati de butaques més buit, van obrir la vetllada amb una peça hilarant, Cambio d'Abito, en què un ballarí es presenta a l'escenari tot nu sostenint una tovalloleta davant l'entrecuix. Ara sí que el vent de la nit anterior hauria pogut fer la guitza! Tota la peça gira al voltant de la vestimenta i els ballarins (fins a 40) entren i surten de l'escenari ara amb pijama, ara amb roba de nit, després amb roba interior: era una desfilada ben vistosa i alegre dels modelets de l'artista plàstica Rosalie. Plena d'humor, la coreografia va provocar el riure excitat de més d'una dama de l'escenari, ruboritzada pel misteri que s'amagava rere la tovalloleta... La segona peça, Adagio Hammeklavier, va ser la més clàssica de la nit (i també la que es va fer més llarga, malgrat l'execució perfecta dels ballarins). Va tancar la vetllada el Violakonzert / II, una peça en què la música de tall dodecafònic de Sofia Gubaidulina semblava ocupar tot l'espai amb els seus gemecs i cops esgarrinxats. El ballet, coreografiat per Martin Schläpfer, és un dels darrers treballs de la companyia, i es nota. Així com a Eugène Onegin la coordinació del cos de ball era remarcable, aquí va fallar en alguns passatges. Això sí, els 35 ballarins van aconseguir quadres ben impactants, com ara quan ballen tots els nois junts o totes les noies (que van amb puntes) juntes.