Punt vermell o negre

Té futur el model actual de galeries d'art? Aquesta pregunta no la plantejo de manera conjuntural. No la faig només perquè estem en època de crisi i no es ven el que es venia fa uns anys. La pregunta crec que és pertinent perquè, a banda d'una situació econòmica adversa, el model d'establiment a peu de carrer, en una zona més o menys cèntrica, en què de manera periòdica se succeeixen exposicions, comença a ser obsolet. El mateix nom de sala d'art o galeria d'art té unes connotacions domèstiques i familiars que no s'adapten als temps actuals. Els artistes no necessiten l'aixopluc paternalista de les galeries tradicionals, el que volen és un nou model de gestió de la seva obra perquè és mogui simultàniament per diferents canals i no hagin de passar –amb moltíssima sort– el preceptiu mínim de dos anys entre exposició i exposició. El fet que, com apuntava en aquestes mateixes planes Maria Palau, els nous promotors artístics –barreja de gestors culturals, artistes, coach i galeristes– defugin de la paraula galeria per designar el que ells anomenen espais d'art és prou eloqüent.

Quins són aquests canals de difusió de l'obra? Òbviament, cada cop més cal la internacionalització de l'obra. El localisme artístic no té sentit actualment. El mercat ha de ser plenament universal i per això cal estar present en els circuits de les fires d'art. Com que l'esforç econòmic dels galeristes per anar fora és gran, les apostes solen ser de risc controlat. Per això, els nous creadors tracten de crear el seu propi mercat a internet. No és que hi hagi militància contra les galeries per part de les noves generacions, sinó que senzillament es troben amb la dificultat d'integrar-se com a artistes d'una galeria. Després d'una època de recel, el mercat de compra i venda per internet s'activa, però pel que fa a les galeries catalanes encara és un camí per explorar.

En els darrers anys, els galeristes han intentat, sense que acabés de reeixir, obrir més les portes dels seus establiments. Presentacions, concerts, performances. Però si hem de ser sincers el mal ja estava fet, s'ha passat massa anys barrant el pas a un públic, encara per modelar, al qual s'ha menystingut. I no només per part de les galeries. La gent implicada en el món de l'art, com per exemple la crítica i la premsa, no hem sabut divulgar a un públic de gent sensible, però corrent, que l'art forma part de les seves vides, que és un producte abastable per moltes més economies i que la creació és molt més democràtica que no es pensa. Només cal deixar-se anar una mica i descobrir que l'art és formatiu, sensual, divertit, emocionant i terapèutic.

Les propostes que ara intenten ser una alternativa a les galeries d'art utilitzen espais no permanents. Un lloc concret per a una exposició concreta. Una proposta personalitzada que no deixa de tenir un cert toc de romanticisme, però de la qual caldrà constatar l'eficàcia amb una perspectiva de temps. El tancament de galeries de prestigi ha deixat sense representació artistes acostumats a tenir sempre galeria. Això fa que la pràctica de rebre directament el possible comprador esdevingui ja un hàbit normalitzat, no com fins ara que es feia d'esquenes als galeristes. Els artistes busquen vies per desenvolupar projectes i la plataforma Verkami de micromecenatge ha esdevingut una eina que comencen a utilitzar els creadors, i fins i tot les galeries.

Crec que el futur de les galeries com a espais físics implica la reconversió en espais molt més oberts, però mantenint el tracte personalitzat al públic, a la manera de l'esforç que hauran de fer les llibreries tradicionals en el cas que no hagin totes de tancar les portes.