Dolor i vellesa sense edulcorants

Pere Vilà parla de la vellesa i del dolor a la seva dar­rera pel·lícula, La lapi­da­tion de Saint Étienne, i els mos­tra amb tota la seva cru­esa. “El dolor és des­a­gra­da­ble, però forma part de les nos­tres vides –comenta, en una entre­vista a aquest diari–. S'han de poder expli­car les coses de cara i de manera directa.” De fet, con­si­dera que, amb aquest retrat d'un home gran tan­cat sol en un pis, envol­tat de brutícia, tor­tu­rat pels records de la dona i la filla que van morir, “he que­dat curt, la rea­li­tat sem­pre supera la ficció; per fer-lo real s'ha de mos­trar d'una manera tan crua com sigui pos­si­ble”. I apro­fita els comen­ta­ris que ha sus­ci­tat la seva pel·lícula per fer una reflexió: “En altres àmbits com el tea­tre es mos­tren tota classe de dra­mes, però sem­bla que al cinema hi anem a dis­treure'ns, s'entén només com un espec­ta­cle, no com una pro­posta artística. Em pre­gunto per què es fan aques­tes dis­tin­ci­ons.”

El direc­tor ja s'havia interes­sat en un dels seus curt­me­trat­ges per un tema que malau­ra­da­ment està d'actu­a­li­tat: “Sur­ten a la premsa mol­tes notícies de gent gran que viu sola, és una rea­li­tat social evi­dent; alguns poden resul­tar ferits, i fins i tot morir.” “A par­tir d'aquí –afe­geix–, he vol­gut refle­xi­o­nar sobre com les per­so­nes poden viure els seus dar­rers dies o anys en sole­dat i apar­tats de la soci­e­tat, va implícit en la nos­tra cul­tura.”

L'actor Lou Cas­tel ha tre­ba­llat amb direc­tors de la talla de Bellocc­hio, Paso­lini, Wen­ders i Assayas, i Pere Vilà, fan seu des que el va veure a La ques­tion humaine (Nico­las Klotz, 2007), va pen­sar en ell com a pro­ta­go­nista. “Va accep­tar de seguida –recorda–, i vaig escriure el guió ja pen­sant en ell.” D'aquí va venir que rodés en francès, en copro­ducció amb França. Lluís Miñarro va assu­mir la pro­ducció cata­lana del pro­jecte. “Té una sen­si­bi­li­tat espe­cial per a aquest tipus de pro­jec­tes. I he pogut tre­ba­llar amb una lli­ber­tat total”, asse­gura el cine­asta.

El títol, l'estruc­tura del film (com si fos un retaule medi­e­val, amb dife­rents capítols de la vida del pro­ta­go­nista) i alguns ele­ments que hi apa­rei­xen (Cas­tel és res­tau­ra­dor d'escul­tu­res de sants), pro­ve­nen del cato­li­cisme, però, segons el direc­tor, està “lluny de ser una pel·lícula reli­gi­osa, més aviat em ser­veixo de l'edu­cació catòlica que he rebut”. La fe fa que dos ger­mans (inter­pre­tats per Lou Cas­tel i Luis Rego) “afron­tin el dolor de la vida de for­mes dife­rents”, diu Pere Vilà: “L'un accepta el fet dolorós de la vida per la seva creença en Déu, men­tre que l'altre no accepta que el dolor sigui el fruit d'una decisió divina ni que la mort ens porti a la vida eterna.” El títol s'ins­pira en una obra del pin­tor medi­e­val Fra Angélico, en què Sant Esteve és lapi­dat men­tre està “de cara a Déu, amb una accep­tació total del seu destí”. L'Étienne actual, en canvi, “està ple de dub­tes”, diu Pere Vilà, que arro­do­neix el sim­bo­lisme con­ver­tint-lo en un res­tau­ra­dor de sants que jus­ta­ment res­taura un sant Esteve (Étienne en francès). La pel·lícula s'ha pas­se­jat amb èxit per un bon gra­pat de fes­ti­vals, entre els quals els de Kar­lovy Vary, Mont-real i el D'A de Bar­ce­lona.