El Tàpies més brutal

Radicalitats

Com sempre que s'arriba al cim després de fer un camí complicat, l'exposició no deixa indiferent ningú. La incomoditat de la qual parla Todolí és conseqüència d'haver seleccionat les obres de Tàpies menys zen i menys relacionades directament amb l'espiritualitat i el buit. Malgrat que aquests aspectes són sempre de manera implícita en l'obra de Tàpies, l'exposició és rica en peces de grans gestualitats i radicalitats formals: taules cap per avall que fan de llenç, xapes de gran format foradades amb una ampolla de plàstic encastada, multitud de cossos patint i mutilats, una sexualitat primària i una exaltació religiosa dels objectes quotidians. “Demostra que Tàpies és com una estrella amb moltes arestes. Exposem el Tàpies més complex i amb una actitud més radical. No és una exposició de silencis ni meditativa. La nostra intenció és que Tàpies t'assalti els sentits”, afegeix Todolí.

Representació del món

Tot això s'ha fet amb una sola condició: únicament amb obres que provenen dels tallers de l'artista al domicili del carrer Saragossa de Barcelona i a la casa de Campins, al Montseny, però també amb les que pertanyen a la col·lecció de la Fundació del pintor. Aquest gros d'obres és el resultat de l'hàbit de Tàpies de quedar-se cada any amb part de la seva producció. Una pràctica habitual en els artistes però que era especialment exagerada en el cas de Tàpies. “Guardava peces en gran quantitat –afirma Todolí–. No recordo cap altre artista que ho hagi fet així, excepte Max Bill i Richard Hamilton. Bill ho feia perquè volia organitzar-se ell mateix les exposicions, però aquest no és el cas de Tàpies. Per ell tenir totes aquestes obres a casa era tenir una reproducció del seu món. Era molt més que un llegat, era el que feia per a ell i per al món”.

Els responsables de la Fundació Tàpies i el MNAC han volgut deixar molt clar que Tàpies. Des de l'interior és una exposició única, repartida en dues seus. Després de la retrospectiva del pintor al Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba) el 2004 (només una mica més gran que l'actual però que incloïa dibuixos), aquesta és la mostra més gran de l'artista feta a Barcelona. Es va gestar en vida del pintor, que va estar present en les primeres converses amb Todolí.

Objectual i gestual

La divisió entre les dues seus de l'exposició s'articula a partir de sengles línies d'expressió de Tàpies i lluny de divisions estilístiques tradicionals. Dins de la unitat de la mostra, en les dues respectives seus s'han construït dos camins paral·lels, cronològics tots dos. A la Tàpies, s'agrupen les obres d'origen més objectual, que inclouen objectes o que són objectes en si mateixos. Al MNAC –amb obres de gran impacte visual i un gran nombre de grans formats–, es poden veure les peces més gestuals i matèriques.

És indistint visitar primer una seu que una altra. Si es comença per la Tàpies, és recomanable iniciar la visita pel subterrani i sempre anar d'esquerra a dreta. Aquí la primera obra de la mostra és Capsa de cordills (1946), en la qual el jove Tàpies, en el seu afany experimental, que no perdrà mai, construeix la peça amb fils. Al museu de l'Eixample es poden veure obres emblemàtiques de la fundació, com Porta metàl·lica i violí (1956), en la qual l'artista converteix l'objecte en la mateixa obra. Portes, peces de roba i qualsevol objecte que inspiri l'artista són presents en aquesta part de l'exposició. En l'inèdita Safata petita (1964), Tàpies utilitza una safata de rebosteria. A Taula capgirada (1970) és precisament el que diu el títol: una taula cap per avall, pintada com si fos una tela, amb les potes sortint cap enfora. Objectes que són escultures i pintures, i en altres casos amb un ús del collage que remet als mestres de l'avantguarda quan Tàpies enganxa a la tela o a la fusta papers de diari. A l'excepcional díptic Matèria i diaris (2009), l'artista converteix el paper de diari (entre ells una plana de l'Avui) en una escriptura més al costat de l'A i la T.

Obra-compendi

Una de les peces més curioses de l'exposició a la Fundació Tàpies és Medi -missatge (1999), una obra en forma de rombe, que imita una mena de jeroglífic amb 18 punts numerats cadascun amb una temàtica emblemàtica de l'artista: vernissos, creus, feltres, cal·ligrafies...

L'entrada de la mostra al MNAC és molt diferent de la de la Tàpies, cosa que demostra la pluralitat expressiva de l'artista en una mateixa època. Aquí l'exposició obre amb una peça totalment inèdita gairebé simbolista, Home (1945), segurament un autoretrat del pintor de cos sencer enmig d'un camí amb rajos, inspirat amb tota seguretat en Van Gogh.

En la primera sala, s'hi han inclòs també algunes de les obres més surrealistes de l'artista, un aspecte, de tota manera, poc tractat al llarg de tota l'exposició.

El recorregut al MNAC, que amb aquesta exposició de Tàpies entra de ple per primer cop en l'art contemporani després que caigués el topall cronològic del anys 40, té una intencionalitat de fer immergir l'espectador de manera gairebé brutal en l'obra de l'artista. Ho exemplifica amb aquest símil el director del museu, Pepe Serra: “Aquí no entres a la piscina posant la punta del peu a poc a poc, aquí et tiren de cop a l'aigua i quedes completament xop”, afirma.

Hi ha obres que ajuden a aquesta immersió per la seva força, format i contundència: Díptic de vernís (1984), on la creu tapiesiana està a punt d'introduir-se dins de la vagina d'una dona; Montseny-M ontnegre (1988), excepcional paisatge en forma de tríptic; Dos coixins (1994), aclaparadora i plena d'empremtes inacabables; o Terra negra (2003), protagonitzada per uns llistons blancs amenaçadors.

La mostra al MNAC acaba com comença, amb la presència de l'artista de nou. Una de les últimes obres que Tàpies va pintar el 2011, amb seriosos problemes de visió, és Dos personatges, en la qual l'artista, ancià i conscient de la mort propera, es dibuixa amb la seva esposa Teresa en actitud de celebració. Una obra que fa posar els pèls de punta.

Els dos museus barcelonins ofereixen una única entrada de 7 euros per a les dues seus, vàlida durant els mesos en què la mostra estigui oberta. Recomanació: no visiteu les dues seus en un mateix dia. Aquesta és una exposició per degustar lentament i pair-la amb tranquil·litat.