George Kaplan és Mr. Anonymous?

La Beckett és un camp de proves, una sala en què es preocupen més per la trajectòria dels autors que per l'èxit, o no, de les seves obres. Tot i així, les produccions que lliguen anualment dins del Festival Grec són seguides atentament pel públic més despert. Toni Casares ha decidit atacar el text d'un dramaturg francès encara per revelar, Frédéric Sonntag. George Kaplan torna a convidar a la intriga amb una peça coral de cinc personatges en què la ficció i la mentida suplanten la realitat en el món contemporani. L'obra s'estrenarà el 4 de juliol i és de les poques que aguanten fent temporada fins al 28. La producció va a càrrec del Grec, la Beckett i el Theater Konstanz.

En tres ambients molt diferents se cita George Kaplan. En fan referència uns joves que volen posar en qüestió el sistema cultural i mediàtic occidental. També se'n fa menció en una reunió d'un equip de guionistes que preparen un documental sobre la crisi de valors actuals. Fins i tot, Kaplan és protagonista d'una discussió d'una mena d'equip de govern a l'ombra que mira de protegir l'actual sistema econòmic. Amb una dramatúrgia que convida a caure en els equívocs a partir de referents comuns enganyosos planteja la dificultat de la certesa en un món sobresaturat d'informació. També evidencia que, a la fredor analítica, l'encallen les contradiccions humanes. Siguin cínics governants o entusiastes activistes.

Al repartiment, cinc actors que sovintegen a la Sala Beckett (en projectes ben diferents, sigui dit de pas) i a altres teatres de la cartellera barcelonina: Sara Espígul, Borja Espinosa, Francesc Ferrer, Jordi Figueras i Sandra Monclús. Casares, el director artístic de la sala, assumeix la direcció. La traducció és de Carles Batlle, un dels autors més fidels a la sala.

Sonntag és un dels set autors que la Sala Beckett es va comprometre a impulsar el juliol de l'any passat. L'autor i director encara no ha estrenat George Kaplan i ja es podrà veure a Barcelona. L'estrena absoluta va ser a Copenhaguen. I, en part gràcies a l'impuls de la Beckett, ja hi ha prevista estrena a Alemanya. El cert és que, en un any, pràcticament s'ha aconseguit completar el repte que, anys enrere, hauria necessitat molta més insistència. Casares n'està molts satisfet perquè només falta estrenar Paco Bezerra i l'alemany Oliver Kluck. Els altres cinc eren: Marta Buchaca (Litus i prepara Losers), Davide Carnevali (Variacions sobre el model Kraepelin), Guillem Clua (Smiley), Nick Payne (Si existeix, encara no ho he trobat i Constel·lacions) i el mateix Frédéric Sonntag. Tot i que no figurés al catàleg 7 in One Blow! (seven Playwrights with a Guarantee of Quality), també es podria sumar a la col·lecció l'alemany Philipp Löhle amb Àlies Gospodin.La Sala Beckett és el gran forn de l'autoria catalana. Perquè convida a la investigació i al continu reciclatge amb cursos i tallers a l'Obrador (també el Grec acull des del 2010 l'Obrador internacional d'estiu) i perquè els dóna oportunitats, sigui a la cartellera de Barcelona o en altres escenaris europeus còmplices.

L'any passat, El principi d'Arquimedes de Josep Maria Miró va rebentar la taquilla d'un espai amb un aforament molt limitat. L'èxit i la qualitat de la proposta va permetre traslladar aquesta mateixa peça intrigant (sobre la hipersensibilitat actual cap a la protecció de les criatures) a la Sala Villarroel fa uns mesos. També va ser molt sonada la proposta de l'actor i director Julio Manrique, Coses que dèiem avui, en què juxtaposava tres peces sobre el desamor de Neil LaBute en un mateix espai. Aquell treball, que també tindria una gloriosa segona vida a la Sala Villarroel, va ser el detonant perquè la productora Focus el promocionés a la direcció artística del Teatre Romea, substituint a tot un Calixto Bieito.