Reportatge

art

PAU LANAO

El pintor amb cor de baríton

Sant Feliu de Guíxols celebra el centenari del naixement de Josep Albertí, un artista global que estimava la vida, el misticisme, el cant i la poesia, autor d'una obra pictòrica que, tot i mantenir-se arrelada al territori i al paisatge on vivia, s'aparta totalment de qualsevol concepció localista

“Entre els homes sem­pre seràs un estrany”; la màxima de Fri­e­drich Nietz­sche podria defi­nir la per­so­na­li­tat d'un artista prin­ci­pal, Josep Albertí, que el cen­tra­lisme bar­ce­loní, o més ben dit, el pro­vin­ci­a­nisme d'una capi­tal amoïnada per la pròpia decadència cul­tu­ral, ha menys­preat. Nom fona­men­tal de la plàstica i la cul­tura empor­da­nesa, des del dia del seu nai­xe­ment, el 22 d'agost del 1913 al car­rer de la Creu de Sant Feliu de Guíxols, aquest pin­tor amb ànima de baríton es va ena­mo­rar de la vida. Ara, quan la ciu­tat gan­xona cele­bra el seu cen­te­nari amb acti­vi­tats que s'allar­ga­ran més d'un any, és el moment de recu­pe­rar la vida i l'obra d'un home­not tos­sut i tocat per la intros­pecció, que esti­mava Zara­tus­tra, Sant Joan de la Creu, Txèkhov, Ver­da­guer, lle­gia la Bíblia, que mai es va ajus­tar a la crítica, i que sabia que dar­rere del silenci de l'ànima s'hi ama­ga­ven mons­tres amb espe­rit juga­ner.

Albertí, que, com asse­gura Sílvia Ale­many, direc­tora del Museu d'Història de Sant Feliu de Guíxols, “man­tingué una fide­li­tat extrema al seu entorn més imme­diat i és ara que aquest pai­satge i el for­mi­gueig de la seva gent té el tes­ti­moni del seu lle­gat”, va viure una infància i una joven­tut com­pli­ca­des. El mal de Pott, o sigui, la tuber­cu­losi òssia, el va immo­bi­lit­zar entre els 13 i els 16 anys. Van ser dies de llit i pati­ment, però se'n va sor­tir gràcies a les aten­ci­ons de la mare Antònia i a l'ànsia de vida que el va por­tar a lle­gir des dels autors anar­quis­tes que li arri­ba­ven de la mà del seu pro­ge­ni­tor –Proud­hon, Baku­nin, Kro­potkin– fins a la monu­men­tal Jean-Crist­hophe, l'obra de Romain Rolland, on en deu volums es recull l'epo­peia del músic tur­men­tat que per­so­ni­fica l'espe­rança de la huma­ni­tat recon­ci­li­ada.

Alumne de l'escola laica, músic de vocació, frisós per poder con­tro­lar la veu, cas­ti­gat per la dis­sort que al febrer del 1939 el va fer pas­sar per la der­rota repu­bli­cana i pel camp de con­cen­tració d'Arge­lers, on va conèixer la mort del pare, la tra­jectòria d'en Pitu Albertí no es pot enten­dre sense valo­rar el tri­omf d'una volun­tat fèrria que el va aju­dar a sobre­po­sar-se a les adver­si­tats i a crear no tan sols una obra amb caràcter, sinó també el propi per­so­natge. Xoca que, quan par­les d'ell amb les per­so­nes que el van conèixer, ningú en faci una defi­nició ajus­tada i, si bé tot­hom coin­ci­deix a dir que l'artista tenia una per­so­na­li­tat forta i tos­suda, uns asse­gu­ren que el domi­nava una vena anar­quista que el des­lli­gava dels hora­ris i de les con­ven­ci­ons soci­als, alhora que altres remar­quen la vena mística, la set de conei­xe­ment, de viure, d'expe­ri­men­tar, que el va fer tre­ba­llar la pin­tura, el cant o la poe­sia i el va por­tar a Las Hur­des, a Suïssa o a Ale­ma­nya. Un destí, aquest últim, on va viat­jar amb els cin­quanta anys com­plerts, com a acom­pa­nyant de Fran­cesc Granés, i amb la intenció de millo­rar la res­pi­ració i el cant –també es va ope­rar el nas–, va fer clas­ses amb el pro­fes­sor Wal­ter Wer­ner, que tenia una escola a Braunschweig, prop de Han­no­ver.

Si Cézanne aixequés el cap

En el catàleg de l'expo­sició que entre el 8 d'agost i el 9 de desem­bre del 2001es va poder veure al Museu d'Art de Girona, les tres orga­nit­za­do­res, Sílvia Ale­many, Glòria Bosch i Mir i Carme Mar­ti­nell, van sig­nar un text con­junt en què par­la­ven de la febre epidèrmica “d'aquest ena­mo­rat de la vida con­ver­tit en una mena de nen i sal­vatge que sem­pre tro­bava l'equi­li­bri en la poe­sia”. En Pitu Albertí, el músic que esti­mava el cant i l'òpera però a qui les pròpies limi­ta­ci­ons van fer decan­tar cap a la pin­tura, va con­ver­tir la seva for­mació auto­di­dacta en un camp d'expe­ri­men­tació en què, tot i man­te­nir un com­po­nent for­ta­ment arre­lat al ter­ri­tori, cons­ci­ent­ment o incons­ci­ent­ment, s'apar­tava total­ment de con­cep­ci­ons loca­lis­tes.

Va ser després de la Guerra Civil, un cop alli­be­rat d'Arge­lers i tor­nat a Sant Feliu, on es va gua­nyar la vida fent de fus­ter i aju­dant el pin­tor Fer­ran Pons­joan a aco­lo­rir amb pai­sat­ges i mari­nes les capses de suro per a turis­tes que venien a can Via­der, que va enten­dre que no podia llui­tar con­tra les limi­ta­ci­ons de veu –se situ­ava en l'escala de baix-baríton– i tro­ba­ria en la pin­tura la redempció. No va ser una aposta fàcil, sinó un procés dolorós que el va per­se­guir tota la vida i el va aju­dar a trans­for­mar les rat­lles i els colors en ele­ments fun­da­ci­o­nals d'un dis­curs auto­de­fi­nit com “un estil expres­si­o­nista amb alguna coseta d'abs­tracte, bar­re­jat amb una mica d'impres­si­o­nisme des­fet en figu­ra­tiu”. El viatge, que anava de Monet a Cézanne pas­sant pel pri­mer Miró, no era sinó un mani­fest en con­tra de la bana­li­tat de l'art acadèmic: “De moment –va escriure– la meva veri­tat és la que veieu pen­jada a les parets”, i l'intent de trans­for­mar el color en poe­sia plàstica: “Em moc –asse­gu­rava– pri­mor­di­al­ment pel nucli del sen­ti­ment, per intuïcions fent par­ti­ci­par l'ull de fora i la mirada inte­rior... Hi ha hagut en la forma unes dife­ren­ci­a­ci­ons entre la línia molt sovint negra, més uni­forme i prima en el meu pri­mer període, més grui­xuda i tren­cada després, en la línia-taca més tard... Però això, és allò de fora, allò de dins, és sem­pre aquest nexe d'unió de la terra i el cel, d'expres­si­vi­tat plàstica, tot el que, havent-me emo­ci­o­nat, vull trans­criure.”

Albertí, que va asso­lir el moment màxim de cre­ació a finals dels anys cin­quanta i prin­cipi dels sei­xanta, quan ja s'havia recon­ci­liat amb la vida, i en l'obra s'hi poden des­co­brir influències de Miró, Van Gogh, Kokoschka o Munch –es poden qua­li­fi­car d'extra­or­dinàries teles com Pai­satge, del 1957, Cuina, del 1961, o el Retrat dels Ger­mans Cor­net, del 1967–, va trans­for­mar la pin­ze­llada grui­xuda, plena de ritme i emoció, en un assaig per escol­tar el món, en la con­ti­nu­ació d'una pro­posta en què es mes­clen la paraula, la forma i el color. Aque­lla va ser una aposta defi­ni­tiva que li va por­tar el reco­nei­xe­ment no tan sols en l'àmbit local sinó que li va per­me­tre expo­sar a diver­ses ciu­tats espa­nyo­les, a Suïssa o Ale­ma­nya, i rela­ci­o­nar-se amb noms cab­dals com Raoul Dufy, Llo­rens Arti­gas o Josep Amat.

Quan s'han com­plert cent anys del nai­xe­ment i vint de la mort de Josep Albertí, l'espes­sor del gruix de la pin­tura no pot ama­gar els sen­ti­ments d'un home atra­pat per les emo­ci­ons que no dubta a con­ver­tir els retrats en la crònica par­ti­cu­lar dels per­so­nat­ges i sap trans­for­mar la mirada en una nota musi­cal que serà la que mar­carà la cadència dels seus pai­sat­ges. Un artista que era com era i mai va voler entrar en els cer­cles pura­ment comer­ci­als; un soli­tari amant de la inti­mi­tat que li per­me­tia lle­gir, escriure, pin­tar; un arrau­xat que tren­cava amb els con­ven­ci­o­na­lis­mes i va patir cri­sis de fe –va pas­sar per l'anar­quisme, el cris­ti­a­nisme, el budisme, el tao­isme–, eta­pes com­ple­mentàries de la que con­si­de­rava una recerca única: “Seguei­xes un camí de per­fecció –va escriure– i quan creus que hi has arri­bat, ve la mort.”

Un any per retrobar l'artista
L'Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols impulsa la celebració del centenari de Josep Albertí, un artista tocat pel misticisme que sabia gaudir de la vida. Una exposició al Museu d'Història de la vila ganxona; un blog de l'Arxiu Municipal, que ja ha tingut 11.819 visites; una exposició a Girona, i una a Barcelona ajudaran a entendre i reconèixer l'obra d'un dels principals creadors de l'Empordà.
La Creu i la Peni- tència
Josep Albertí va néixer el 22 d'agost de 1913, i va morir el 4 d'abril de 1993. Assegurava que havia nascut al carrer de la Creu i moriria al carrer de la Penitència, on va situar l'estudi i el domicili particular. El Parkinson, però, el va portar a l'hospital.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.