La força dels tres elements

Earth, Wind & Fire: un nom sovint qüestionat pels puristes de la música negra, però amb noranta milions de discos venuts arreu del món, sis premis Grammy, un bon grapat de cançons perennes i un so identificable a anys llum que avalen una carrera de més de quaranta anys. Aquest diumenge E,W&F tancarà a Barcelona una minigira per l'Estat espanyol, al Festival Jardins de Pedralbes.

Verdine White, baixista del grup i germà del seu fundador, Maurice White –apartat pel Parkinson de la música en directe, però no del grup–, parla del que ha representat formar part d'E,W&F durant més de quatre dècades: “Continuem actius perquè algú ha de mantenir viva aquesta música increïble que ha encomanat energia positiva a la humanitat en moments de gran foscor. La música d'Earth, Wind & Fire ja forma part d'una experiència col·lectiva.” Parlant d'experiències, això és el que pensa Verdine de The Earth, Wind & Fire Experience, la banda que lidera Al McKay, antic guitarrista d'E,W&F, que aquest estiu també visitarà Catalunya: “N'he sentit a parlar i puc dir que els entenc i els respecto, però nosaltres som E,W&F, l'autèntica i genuïna experiència.”

E,W&F publicarà el setembre vinent un nou disc, després de vuit anys de silenci: Now, then & forever, amb un single d'avançament que és cent per cent E,W&F (My promise) i una campanya per reservar el disc anticipadament que garantia la inclusió del nom del comprador en un pòster que acompanyarà el CD. Fa 35 anys, quan E,W&F triomfava a tot el món amb September, al grup no li calien aquestes argúcies promocionals per vendre milions de discos. Mai no van ser uns oportunistes: la seva carrera va ser lenta i coherent. Van debutar el 1971 amb un disc homònim, però no va ser fins al cinquè, Open your eyes (1974), que van aconseguir el seu primer número 1 a les llistes de rhythm'n'blues. D'aquesta època, Verdine tria algun dels seus temes imprescindibles: Devotion o Keep your head to the sky.

Durant la primera meitat dels setanta, E,W&F feia una música a mig camí entre el funk i el jazz, amb llargs desenvolupaments instrumentals i poques concessions a la galeria. La perspectiva va canviar amb el sisè elapé, That's the way of the World, el seu primer número 1 absolut als Estats Units, seguit d'un apoteòsic doble en directe, Gratitude, que mostrava un grup negre capaç de competir en espectacularitat amb els mastodonts del rock blanc. Era el 1975. Ara és difícil assimilar la grandesa d'E,W&F en la segona meitat dels setanta, coincidint amb l'explosió de la disco music. Spirit (1976), All'n'All (1977), I am (1979), el doble Faces (1980) i Raise! (1981), la seva millor collita comercial, eren discos farcits de cançons ballables com ara Boogie Wonderland o Let's groove i balades antològiques com After the love has gone, vestides amb una iconografia entre egípcia i futurista. Des del 1983 han publicat vuit discos més, amb repercussió decreixent.

E,W&F continua a la carretera amb tres històrics al capdavant: Verdine, el cantant Philip Bailey, que també toca el kalimba africà, un dels signes d'identitat del grup, i Ralph Johnson. En total són entre nou i tretze músics, segons la gira. Ja no porten els mítics Phenix Horns, però mai els falta una bona secció de vents, amb la força dels tres elements.