“He viscut en l'últim reducte de tradició oral del Pirineu”

Els tres dallaires és una cançó que vaig aprendre a finals dels anys 70 d'en Joan Bosch, un masover de la masia Surracans de Sant Privat de Bas, a la Garrotxa. D'ell vaig aprendre moltíssimes cançons, com ara La Pepa dormidora i Les noies d'Olot, que mai no havia cantat amb La Pobletana ni amb El Pont d'Arcalís i que ara, en canvi, forma part del disc. La polleta d'aigua la vaig aprendre a Povellà, al Pallars Jussà, d'un home, en Jaume Casal, que quan me la va cantar per primer cop, tenia ja 93 anys.

Sí, d'aquesta mena de cançons el nostre cançoner tradicional n'és ple. Em deia en Jaume Casal que, quan xollaven les ovelles, la cantaven sempre.

Una senyora de Bagà, al Berguedà, que era llevadora i que tenia un repertori que havia après dels vells de la família. Adéu, vila de Ripoll és una cançó que m'he trobat tant en gent del Ripollès com en gent de Berguedà.

És una cançó d'una de les valls laterals de la Vall d'Àneu que me la cantar la Teresa Picolo, de la casa Rutxer, quan ja tenia 86 anys. M'explicava que era una cançó que sempre li cantava el pare, quan de vaileta se l'asseia a la falda, a la vora del foc. La noia de la vall d'Unarre també és una d'aquestes cançons.

Hi havia el costum d'anar a vetllar; evidentment no hi havia televisió. Es solien reunir dues o tres famílies els vespres d'hivern i hi feien convivència. És on es posaven al corrent de les coses. Un foc a terra... i a cantar. Generosa Garreta, que per cert cantava molt bé, sempre se'm posava a cantar a la vora del foc. D'ella canto La dideta.

No és una qüestió d'actitud, sinó de convivència. Per fer aquests treballs has de viure entre aquesta gent, la qual cosa afortunadament he pogut fer. Si hi vas sobtadament i els demanes que cantin, ho tindràs francament difícil, perquè per a ells, aquestes cançons tenen un caràcter molt íntim. La gent de muntanya, al contrari del que es diu, no és tancada, però sí que ho són amb la seva intimitat. Abans, les economies de les cases de muntanya de tot el Pallars es basaven en una clau que tenia la mestressa. Les famílies, les visites, els treballadors... tothom podia fer i dir el que volgués, però al rebost només hi entrava la mestressa. Era la seva intimitat i aquella clau era el secret de l'economia domèstica. Doncs bé, per accedir a les seves cançons fa falta aquesta mateixa clau. La gent de muntanya és afable i oberta, però sempre hi ha un racó al qual, per entrar-hi, necessites una clau especial. Convivint-hi he aconseguit que em vingués gent dient-me que la seva tia volia cantar-me una cançó o que la padrina desitgés explicar-me unes coses. M'ha tocat viure en l'últim reducte de tradició oral del Pirineu.

De testimoni de tradició oral en queda poquíssim. Jo, ara, aquest treball que he fet els darrers 48 anys ja no el podria fer. He treballat en cançons de tradició oral amb persones analfabetes que mai van estar escolaritzades però que, en canvi, tenien un llenguatge riquíssim. Fins i tot amb persones que no coneixien el valor de la moneda, o que no sabien què era un rellotge.

És molt ancestral, cantada amb aquesta variant dialectal de l'Alta Ribagorça. Me la va cantar en Josep Fontdevila, un guarda forestal que l'havia après del seu oncle: Joan Rucherat, que cuidava el refugi d'Estany Llong i Estany Negre quan encara no existia el Parc Nacional d'Aigüestortes i els refugis, per tant, estaven en unes condicions molt primàries. A les nits, encenia un llum de petroli i cantava aquestes cançons.

Me la cantar en Joan Prada, de can Toia de Maià de Montcal, a la Garrotxa. La seva mare era d'una casa de gran tradició cultural, que és a can França, de Beget, just a la ratlla de la frontera. En Joan, per problemes pulmonars, passava moltes temporades a can França, i el pastor de la casa, en Quicó, li ensenyava moltes de les cançons que jo he escrit, transcrit i gravat. I aquesta n'és una.

Hi ha grans diferències, sí. Quan em dedicava a fons a fer treball de camp hi havia uns 50 anys de diferència.

Amb cinta oberta, però caducaven, i amb els anys, aquells romanços van convertir-se en serradures. Vaig exposar-ho a la Generalitat, quan en Joan Vidal i Gaiolà era al capdavant del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional, i es va adonar que allò no es podia perdre de cap manera.Va invertir-hi cinc milions de les antigues pessetes i, tot i que es va perdre molt de material, també vam salvar-ne molt.

És una havanera de terra endins. Me la va cantar la Margarida Darré, que era masovera del Guinell, una masia de Vallfogona del Ripollès. Era de Vilallonga de Ter, va viure uns anys a Beget, i sempre em parlava d'una padrina molt i molt vella que era del mas Ventós de Camprodon, a l'altra banda del pont vell. Venia amb un ruc a buscar glans per als porcs, i sabia moltes cançons. Però perquè te les cantés li havies de dur una falda de cavall.

La tradició oral evidentment no és exclusiva del Pirineu, però un lloc amuntanyat és un lloc que ha tingut més inèrcia per conservar la tradició: mal comunicat, la gent ha tingut una tendència natural per ser molt autosuficient en tot, amb els oficis, a l'hora de tocar l'acordió diatònic... A Terra Plana hi ha hagut molta cançó tradicional, és clar que sí. La gent del Baix Camp mentre plegaven avellanes cantava moltíssim, i els dies de festa es ballava jota a les places, però allà ha desaparegut més ràpidament, i al Pirineu, més lentament. És per això que sempre dic que el Pirineu és un reducte de cultura tradicional.

Sí, encara en queda. He d'anar aviat al Solsonès, a la Vall de Boí i a l'Alt Urgell.