Egos ben justificats

Una pràctica habitual de les galeries, sobretot de les que no tenen el component estacional de l'estiu, és tancar temporada amb una col·lectiva. Es tracta de no complicar-se gaire la vida en un període de l'any en què a les galeries urbanes no es reben tantes visites. Una peça aquí i una altra que quadra en aquell pany de paret i ja tenim exposició amb les restes de temporada. És una opció sense gaires complicacions, però poc lluïda. I si volem un retorn del públic a les galeries, cal esmerçar una mica de recursos, il·lusió i imaginació.

La galeria Marlborough de Barcelona (València, 284, 1r, 2a) ha optat per una col·lectiva com a final de temporada, però donant-li un sentit conceptual en encarregar al crític Joan Bufill el comissariat de l'exposició. Bufill ha triat algun nom de la galeria, però n'ha afegit d'altres per parlar d'un tema que té molt a veure amb l'art i també amb la vida: l'egocentrisme. La mostra, que es podrà veure fins al 18 de setembre, porta el títol d'Ego Yo Yo Mío Mío i ha tingut la participació dels artistes Guillem Cifré, John Davies, Manuel de Val, Luís Gordillo, Sara Huete, R.B. Kitaj, Francisco Leiro, Lucesita, Micharmut, Sergio Mora, Nico Nubiola, Fina Oliver, Paula Ospina, Marcos, Palazzi, Cesc Riera, Rubiales, Jordi W. Saladrigas i Samuel Salcedo. Tot un garbuix de generacions i tècniques que fan que la idea doni cohesió a instal·lacions, pintura, il·lustració, escultura o reciclatge. “L'egocentrisme és un tema d'actualitat, tot i que històricament l'ego ha impulsat molts fets. Ara, amb la crisi, encara es fomenta més. Ho veiem en els joves que no paren de penjar fotos seves a Facebook esperant un m'agrada que els enalteix”, diu Bufill. No obstant això, explica el comissari, “a més, hi ha components en l'art que porten intrínsec el culte a la personalitat”.

Fina Oliver ha optat per un treball tèxtil amb un brodat que representa l'expressió primigènia del jo: un fetus. Cifré aporta, a més d'un quadre tridimensional, una il·lustració característica del seu treball autoparòdic. Francisco Leiro mostra una excel·lent peça escultòrica d'un animal enfrontat amb el paradigma simbòlic de l'egocentrisme: un mirall. De Val, en la seva línia de donar protagonisme al llibre, ha optat per una sèrie de vint peces presentades com si es tractés d'una instal·lació amb un prestatge ple de petits quadres que simulen les portades de diversos volums amb suggeridors títols Ego me absolvo. Sorprèn el relleu onanista de Nico Nubiola i entra dins de les pautes habituals del seu treball les dues peces amb materials trobats de Manel Rubiales. L'autoretrat fotogràfic, amb un subtil sentit de l'humor, és l'aportació de Paula Ospina.

La ironia, present en gairebé totes les peces, es fa evident en un dels quadres de Sergio Mora, en què el personatge, suposadament degut a un atac d'ego, s'infla de manera desmesurada. En les seves teles, Marcos Palazzi descriu un univers d'autobiografia quotidiana. Lucesita, amb les escultures tèxtils fa esment de la importància de l'autoestima com a un element de cultivar l'ego en positiu. Al seu torn¸ Salcedo ens parla que sempre hi ha un ego dins de l'ego, i posa de relleu la complexa relació de les moltes persones que portem a dins. També tenim l'aportació intel·ligent d'un mestre: Luis Gordillo, que amb dues peces de gran component conceptual ens convida a reflexionar sobre el patetisme d'un ego desmesurat. A Ego Yo Yo Mío Mío també hi ha lloc per a la crítica poètica de Sara Huete, la mirada juganera de Cesc Riera, el toc surrealista de Micharmut, la nostàlgia fotogràfica de Jordi W. Saladrigas, la diversitat egocèntrica de John Davies i la pinzellada metafísica de R.B. Kitaj, únic autor mort de la mostra. Un acte artístic de reflexió sobre la possessió més gran de les persones: el jo.