Els morts no descansen en pau

El jove cine­asta xilè Fer­nando Guz­zoni, nas­cut l'any 1983, va dedi­car el seu pri­mer llarg­me­tratge docu­men­tal a una per­so­na­li­tat mítica del seu país, la poe­tessa Ste­lla Díaz Varín, que va ser detin­guda i tor­tu­rada després de reac­ci­o­nar al cop d'estat de Pinoc­het cri­dant “Visca el Par­tit Comu­nista” des de la fines­tra de casa seva. Díaz Varín, una dona indòmita de la qual algú ha dit que era la reina secreta de l'atzar i de la catàstrofe, va escriure en el poema Dos de novi­em­bre: “No qui­ero / que mis muer­tos des­can­sen en paz. // Tie­nen la obli­gación de estar pre­sen­tes.” I també: “No qui­ero / que a mis muer­tos me los hun­dan / me los igno­ren / me los hagan olvi­dar.” Aquest poema és un crit per­so­nal de resistència davant la tira­nia de la Mort que s'endú els éssers esti­mats per anar-los cobrint amb la capa de l'oblit con­tra el qual brama la veu poètica, però el seu caràcter exis­ten­cial pot tras­lla­dar-se a una dimensió política si s'aplica, posem per cas, als des­a­pa­re­guts de la dic­ta­dura xilena. Els seus assas­sins, a més, van voler enfon­sar-los i que, un cop recu­pe­rada la democràcia, fos­sin igno­rats impo­sant la política de l'oblit. En con­tra d'aquesta política, con­ti­nua havent-hi a Xile fami­li­ars que bus­quen els seus morts des­a­pa­re­guts. Aquests morts, de fet, no poden des­can­sar en pau: per la seva mateixa con­dició de des­a­pa­re­guts i per aquells que volen recor­dar-los; també per impe­dir que els seus assas­sins des­can­sin en pau.