Cinema Critica

CINEMA

iMMA mERINO

Els morts no descansen en pau

El jove cine­asta xilè Fer­nando Guz­zoni, nas­cut l'any 1983, va dedi­car el seu pri­mer llarg­me­tratge docu­men­tal a una per­so­na­li­tat mítica del seu país, la poe­tessa Ste­lla Díaz Varín, que va ser detin­guda i tor­tu­rada després de reac­ci­o­nar al cop d'estat de Pinoc­het cri­dant “Visca el Par­tit Comu­nista” des de la fines­tra de casa seva. Díaz Varín, una dona indòmita de la qual algú ha dit que era la reina secreta de l'atzar i de la catàstrofe, va escriure en el poema Dos de novi­em­bre: “No qui­ero / que mis muer­tos des­can­sen en paz. // Tie­nen la obli­gación de estar pre­sen­tes.” I també: “No qui­ero / que a mis muer­tos me los hun­dan / me los igno­ren / me los hagan olvi­dar.” Aquest poema és un crit per­so­nal de resistència davant la tira­nia de la Mort que s'endú els éssers esti­mats per anar-los cobrint amb la capa de l'oblit con­tra el qual brama la veu poètica, però el seu caràcter exis­ten­cial pot tras­lla­dar-se a una dimensió política si s'aplica, posem per cas, als des­a­pa­re­guts de la dic­ta­dura xilena. Els seus assas­sins, a més, van voler enfon­sar-los i que, un cop recu­pe­rada la democràcia, fos­sin igno­rats impo­sant la política de l'oblit. En con­tra d'aquesta política, con­ti­nua havent-hi a Xile fami­li­ars que bus­quen els seus morts des­a­pa­re­guts. Aquests morts, de fet, no poden des­can­sar en pau: per la seva mateixa con­dició de des­a­pa­re­guts i per aquells que volen recor­dar-los; també per impe­dir que els seus assas­sins des­can­sin en pau.

Un peó de la repressió

La Colo­rina, títol del docu­men­tal dedi­cat a Ste­lla Díaz Varin, va aparèixer l'any 2008, dos anys després de la mort de la poe­tessa i qua­tre abans que Fer­nando Guz­zoni pre­sentés el seu pri­mer llarg­me­tratge de ficció, Carne de perro, sobre un mise­ra­ble que va ser tor­tu­ra­dor durant la dic­ta­dura de Pinoc­het: un peó de la repressió que, pas­sat el temps, pateix l'exclusió social començant per la seva exfamília i fins i tot per part d'aquells jerar­ques que van inte­grar-lo en la seva maquinària de l'hor­ror. Aquest home és un mort vivent que no pot des­can­sar en pau perquè, sense mani­fes­tar pene­di­ment, el per­se­gueix el seu pas­sat i, per tant, els des­a­pa­re­guts que va tor­tu­rar. Guz­zoni el filma sense com­passió en llargs plans silen­ci­o­sos i escru­ta­dors. Tam­poc li con­ce­deix la pos­si­bi­li­tat de la redempció o d'una forma de puri­fi­cació, per molt que l'home s'ho cre­gui final­ment després de bus­car cons­tant­ment l'aigua: no para de dut­xar-se, de banyar-se, com si volgués nete­jar-se d'una culpa per la qual no hi ha perdó.

Jus­ta­ment valo­rada al Fes­ti­val de Sant Sebastià amb el premi als nous rea­lit­za­dors, i també guar­do­nada a Göteborg amb el premi Ing­mar Berg­man, Carne de perro és d'una coherència for­mal impe­ca­ble i impla­ca­ble. Explora un viatge als inferns amb una sobri­e­tat extrema. Fa sen­tir a l'espec­ta­dor l'angoixa del per­so­natge a través dels seus ges­tos quo­ti­di­ans, intrans­cen­dents. Guz­zoni exhi­beix un con­trol sor­pre­nent en un cine­asta tan jove. Però també és cert que ha tre­ba­llat amb un actor excep­ci­o­nal, Ale­jan­dro Goic, un dels grans del tea­tre xilè. S'ha dit que és una pel·lícula opaca, però dóna joc a pen­sar-hi com a metàfora del pes de la dic­ta­dura xilena i a refle­xi­o­nar sobre els éssers banals que par­ti­ci­pen en la cadena del Mal.

Carne de perro
Direcció: Fernando Guzzoni Interpretació: Alejandro Goic, Amparo Noguera, María Gracia Omegna Gènere: Drama País: Xile - França - Alemanya, 2012


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.