Un ‘blues' per a les bruixes de Llers

A madeu Casas, un dels gui­tar­ris­tes més res­pec­tats del país, se'l coneix, sobre­tot, pel seu mes­tratge –com a intèrpret, però també com a divul­ga­dor– en el ter­reny del blues. Però en ell, a diferència de la chan­son o la Nova Cançó, no és gens habi­tual el cos­tum de musi­car poe­tes, la qual cosa Casas fa, amb ver­sos de Car­les Fages de Cli­ment (Figue­res, 1902-1968), en el seu sisè disc en soli­tari: Lo Gai­ter de la Muga. “M'havien dit sovint que musiqués poe­tes, però no he ama­gat mai que no sóc cap lle­tra­fe­rit, i els poe­tes que més em podrien interes­sar –Espriu, Martí i Pol, Marià Manent– ja han estat a bas­ta­ment musi­cats”, admet Casas. Un dia, però, en un dels molts con­certs que ha fet com a gui­tar­rista de Quico Pi de la Serra, Casas va començar a sin­to­nit­zar amb els ver­sos del poeta figue­renc, de qui Pi de la Serra havia musi­cat Tra­mun­tana Epi­gramàtica. “No havia sen­tit par­lar d'en Fages en ma vida, però em van sob­tar alguns dels ver­sos. En Quico, ales­ho­res, em va expli­car que conei­xia el seu fill [el peri­o­dista, pro­duc­tor i crític cine­ma­togràfic Pere-Ignasi Fages, mort el pas­sat desem­bre] de les tri­ful­gues del PSUC als anys sei­xanta, i pro­gres­si­va­ment em vaig anar interes­sant per la vida i obra d'aquell home.”

Casas, aga­fant en préstec de la bibli­o­teca de Roda de Berà els poe­ma­ris de Fages de Cli­ment, va començar a ena­mo­rar-se del “llen­guatge culte, però alhora molt local” del poeta, al mateix temps que es pre­gun­tava per què Fages, que va man­te­nir una forta amis­tat durant tota la seva vida amb Sal­va­dor Dalí, “era tan popu­lar a l'Empordà però tan des­co­ne­gut a mesura que te'n allu­nya­ves uns quants quilòmetres”. “Em va sob­tar que no es trobés en cap anto­lo­gia poètica, però per­so­nat­ges lite­ra­ris com el saba­ter d'Ordis o les brui­xes de Llers em van col­pir de valent. Crec que no se li va per­do­nar que fos un ter­ra­ti­nent o que, després de la guerra, firmés un mani­fest a favor del fran­quisme, com van fer molts altres intel·lec­tu­als als quals això, tan­ma­teix, no se'ls va tenir en compte per ana­lit­zar la seva obra.”

El vis­ti­plau dels hereus de Fages de Cli­ment –que li van ofe­rir, també, la pos­si­bi­li­tat de pre­sen­tar el pro­jecte fa uns dies a la casa pai­ral de Cas­telló d'Empúries– i casu­a­li­tats com la d'assa­ben­tar-se que, en els anys que el poeta va resi­dir a Bar­ce­lona, ho va fer just al davant del seu domi­cili, van aca­bar d'empènyer Ama­deu Casas en l'aven­tura de musi­car, en clau bàsica­ment de blues i rhythm & blues, dinou obres del també ano­me­nat Lo Gai­ter de la Muga. “Quan havia lle­git els poe­mes uns quants cops els tor­nava a lle­gir amb una gui­tarra a les mans”, recorda Casas. “Tot i que, recent­ment, he des­co­bert Bras­sens gràcies a en Pi de la Serra, no tinc cap influència de la chan­son, de manera que, també en aquest disc, han apa­re­gut totes les meves influències anglo­sa­xo­nes.”

El disc, inter­pre­tat en el seu gruix per Casas (gui­tar­res, dobro, lap steel, sitar, weis­sen­born i veus), Matías Míguez (baix) i Toni Pagès (bate­ria), va aca­bar reu­nint altres còmpli­ces, com ara Pi de la Serra (que canta Tra­mun­tana Epi­gramàtica), Elena Gadel (que posa veu en cinc temes), Pas­cal Come­lade (que fa sonar el piano i la melòdica en dos) i un fagista decla­rat: Enric Casas­ses. “Se'n con­si­dera dei­xe­ble”, diu Casas. “Li vaig pro­po­sar par­ti­ci­par-hi i ho va fer encan­tat”. Amb el tre­ball enlles­tit, la volun­tat d'Ama­deu Casas és divul­gar ara l'obra de Fages de Cli­ment als esce­na­ris. “Sóc cons­ci­ent de l'abast de la meva obra, i que el conei­xe­ment de l'obra d'en Fages seria dife­rent si aquest disc l'hagués fet en Ser­rat o en Pi de la Serra, però vaja, hi he posat un gra de sorra.”