Galeristes al divan

La secció d'art del suple­ment Cul­tura posa punt i final avui a la sèrie De cara a la gale­ria amb un repor­tatge dedi­cat a la gale­ria Antoni Pinyol de Reus que signa Jaume Vidal, cap de cul­tura d'El Punt Avui. Al llarg de dues tem­po­ra­des, l'equip de peri­o­dis­tes d'art del diari (for­mat per Montse Fri­sach, Maria Palau i el mateix Jaume Vidal) hem publi­cat 74 repor­tat­ges de gale­ries d'art cata­la­nes amb una doble fina­li­tat: reflec­tir la riquesa i la sin­gu­la­ri­tat d'un sec­tor amb molta tra­dició al país i ana­lit­zar la raó de ser del gale­risme en uns temps de crisi i de can­vis radi­cals de para­dig­mes. No hi haurà una ter­cera tem­po­rada, però som ben cons­ci­ents que l'hauríem pogut fer, perquè a Cata­lu­nya hi ha un plan­ter de gale­ries amplíssim.

De cara a la gale­ria ha pen­ti­nat tot el ter­ri­tori amb l'objec­tiu de no des­merèixer la importància que ha tin­gut, i que con­ti­nua tenint, el gale­risme de comar­ques, ja que ha estat clau per edu­car els gus­tos i els cri­te­ris artístics de tots els cata­lans. Velles i noves gene­ra­ci­ons de gale­ris­tes s'han tro­bat en aquesta sèrie d'arti­cles, que ha ser­vit per cons­ta­tar la for­ta­lesa de deter­mi­na­des nis­sa­gues de gale­ris­tes i també l'emergència de nous per­fils de pro­fes­si­o­nals amb nova empenta.

És evi­dent que aquests dos últims anys han estat dramàtics per a un sec­tor que no remunta des del 2008. Les gale­ries acu­mu­len molts anys de crisi, però així i tot la major part estan demos­trant –de moment– una gran capa­ci­tat de resistència. Els 74 repor­tat­ges que hem publi­cat són un bon exem­ple de les con­tra­dic­ci­ons que viu i pateix el gale­risme català. El tan­ca­ment de gale­ries molt repre­sen­ta­ti­ves (Toni Tàpies, Fer­ran Cano, René Metras, Carme Espi­net), algu­nes ofe­ga­des pels números, d'altres per esgo­ta­ment, com­pe­teix amb l'entu­si­asme de molts altres gale­ris­tes que no es donen per vençuts i han començat a bus­car noves vies de negoci rela­ci­o­nat amb l'art. Hi ha gale­ris­tes que han optat per fusi­o­nar-se per així fer-se més grans (Rocío Santa Cruz i Ana Mas en el nou pro­jecte +R). Alguns s'han atre­vit a obrir nous espais amb noves idees (Miguel Ángel Sánchez a Sant Cugat del Vallès, el vete­raníssim Car­les Taché al mateix Con­sell de Cent). D'altres han tro­bat en el tras­llat un bon canvi d'aires (3 Punts ha dei­xat el car­rer Ari­bau per l'Enric Gra­na­dos; Palma Dotze, de Vila­franca, ha fugit al camp, a Santa Mar­ga­rida i els Mon­jos, i més radi­cal ha estat el canvi de la gale­ria El Qua­tre de Gra­no­llers, que aquesta tem­po­rada s'ha ins­tal·lat a Bar­ce­lona). Fins i tot n'hi ha que, per reduir cos­tos, han arri­bat a la con­clusió que en els temps actu­als, tan líquids per no dir gaso­sos, una gale­ria no neces­sita un espai físic, només enco­ma­nar il·lusió per l'art (és el cas de la gale­ria Safia, una històrica de Gràcia). Amb inqui­e­tud hem vist també la fuga d'algu­nes gale­ries a Madrid (Nogue­ras & Blanc­hard, Alegría).

Llums i ombres en un sec­tor que sap del cert que ha de fer un replan­te­ja­ment gene­ral. Res tor­narà a ser com era quan el món es recu­peri. Un gale­rista ja no en farà prou de ser un bon vene­dor. Si és que mai n'ha fet prou amb això.

A tots els 74 entre­vis­tats, els hem posat en un com­promís en un qüesti­o­nari de deu pre­gun­tes breus. Havien de triar entre Picasso i Miró. Entre el pare i la mare, es quei­xa­ven alguns. Al final, fet el recompte de vots, els dos mons­tres de l'art han empa­tat. En canvi, no hi ha hagut gaire dile­mes amb la ciu­tat que més repre­senta l'art: Nova York ha arra­sat. Però sens dubte on més con­sens hi ha hagut entre gale­ris­tes és en la dar­rera pre­gunta. Els pre­guntàvem com seria un món sense art. Cap d'ells se l'ima­gina. I vostès? Aquesta ha de seguir sent la gran causa dels gale­ris­tes: difon­dre els valors reals de l'art.