La immortalitat del llop mutant

Els blockbusters generats per Marvel s'estan convertint en els films més rendibles de Hollywood i en l'aposta central del cinema d'acció. Després de veure com Iron Man 3 superava els dos episodis anteriors de la sèrie i es convertia en un dels productes més edificants creats des de la Marvel –amb el permís dels X-Men dirigits per Brian Synger–, la nova entrega de Lobezno generava expectatives. Hugh Jackman tornava a ser la bèstia de les urpes metàl·liques després de triomfar amb Los miserables i s'imposava el repte de treure's el regust deixat per X Men Orígenes: Lobezno. A l'hora de la veritat, però, les expectatives han quedat curtes, probablement perquè Lobezno: inmortal, de James Mangold, és un híbrid de moltes coses. Per una banda, vol aïllar un dels mutants de la saga X-Men per donar-li personalitat pròpia, però no ho aconsegueix. Per l'altra, vol situar-se a mig camí entre el thriller de yakuzas i els deliris propis dels films amb superherois. Vol discutir la qüestió metafísica de la immortalitat del protagonista per situar-lo en un terreny melodramàtic que no acaba d'esclatar mai. Tot plegat resulta un pèl caòtic. Malgrat tot, la pel·lícula té alguna escena aïllada, com la batalla dalt del tren bala, que té força per ella mateixa.

Els primers moments, en què veiem el mutant a llop aïllat de la humanitat mentre té un seguit de malsons sobre el seu passat, ens fan pensar que Lobezno: immortal vol proposar una introspecció psicològica. De fet, no triga a mostrar-nos com el protagonista està obsessionat per la idea de no poder tenir la seva mort, i que la immortalitat el converteix en una mena d'ànima en pena que minimitza els seus dots com a gran superheroi. El drama psicològic està puntuat per una doble persecució en què el mal està encarnat per una banda de yakuzas i el personatge de la malvada Viper. Tots plegats volen fer negoci al voltant de l'herència d'un milionari mort i amb la seva néta.

El ritme de la primera hora no és trepidant, hi ha una certa contenció que vol convertir la pel·lícula en un thriller per donar-li una certa coherència interna. Al cap d'una llarga espera, se'ns recorda que allò que estem veient és una diversió de superherois en què el bé s'ha d'enfrontar a un malvat que pretén usurpar tots els seus poders, que cal construir una dura i forta batalla final i que cal que la trama avanci cap a allò fantàstic posant la psicologia, el melodrama i el thriller entre parèntesis. És a partir d'aquest moment que Lobezno: inmortal es transforma en una pel·lícula convencional. El mutant s'enfronta a una gran carcassa de samurai feta de metall d'alta qualitat i tot allò que podíem imaginar-nos que podia passar a Lobezno passa. La pel·lícula acaba essent un simple entreteniment d'estiu.