Íntima modernitat

A principis de la dècada, un Joan Capella molt lúcid, però que ja intuïa que s'acostava el seu final, buscava sense angoixes la raó de ser de la seva carrera artística, aprofitant que just llavors s'estava catalogant tota la seva extensa obra. “Vistes de manera cronològica, m'ha semblat entreveure una trajectòria força lògica, sense ensurts ni gaire dubtes. M'he adonat realment del que significa la pintura en la meva vida. La meva taula de salvació. El meu principi i la meva fi. El callat entossudiment. El meu mirall. Sense ella no aconsegueixo entendre la meva existència”, revelen les seves memòries ja a la part final, De part teva, un text que va teixir amb la complicitat del seu bon amic Jorge Gómez Ballesta. El llibre es va publicar el 2004, un any abans de la seva mort.

Jorge Gómez dirigeix la fundació que vetlla pel llegat de Capella, unes 1.400 obres que l'artista va donar a la seva ciutat natal, Montcada i Reixac (va néixer el 1927), amb la il·lusió que se'n fes una bona difusió. Va posar com a condició que la primera exposició que s'organitzés fos de dibuixos –Capella era un dibuixant excel·lent–, “per començar pel principi”, precisa Gómez. Els últims anys, l'equip de la fundació ha anat complint els desitjos de l'artista vallesà amb diverses exposicions, l'última de les quals és la més ambiciosa i ara s'ha instal·lat a Barcelona, al Reial Cercle Artístic (fins al 25 d'agost), amb un títol, La modernitat propera, que acota el que va ser el seu univers artístic. El comissari, Àlex Mitrani, desgrana així aquesta personalitat: “Capella va ser un artista d'una modernitat continguda. Tenia una voluntat cosmopolita, essencialment afrancesada, per trobar un lirisme modern, alliberat del llast d'una tradició que la grisor franquista s'havia apropiat i havia pervertit. Però, alhora, el seu llenguatge era modest, pragmàtic i domèstic. El seu univers, tot i els accents parisencs, és íntim, humil i afectuós: la llar, la família, els carrers de Montcada”...

L'exposició al Reial Cercle Artístic aplega unes 40 obres, entre pintures i dibuixos, que reflecteixen “l'evolució pacient i constant” d'un creador, molt vinculat a la vida cultural de la seva Montcada, que amb els anys va anar guanyant en profunditat i en atreviment. “Però mai va acabar de gosar llançar-se al buit, sempre va carregar amb una motxilla: ‘Joan, home, abans pintaves millor', sentia a dir de la gent que l'envoltava, i això el va frenar”, explica Gómez.

Una petita selecció de les obres que llueixen ara a Barcelona es va exposar l'any passat al Centre d'Estudis Catalans de París, a la Sorbona, amb gran èxit. L'hauria fet molt feliç, París va ser sempre la seva referència i l'influx del seu treball creatiu, tot i que, curiosament, no hi va poder anar fins que ja era gran. En les seves memòries reconeix que les exposicions més emocionants de la seva vida van ser les dues que li va organitzar la seva galeria, la Sala Dalmau, a París, el 1992 i el 1998. La seva vida de pintor no va ser fàcil, “no he tingut un camí obert i pla”; de fet, mai va deixar el seu ofici de ferreter. “Va ser sempre una persona senzilla i mai es va preocupar de vendre's com a artista. No va fer res per sobresortir”, conclou Gómez.