poesia
Crònica
Mel i paraules
Vida Rural ha acollit la primera edició del Festival de Poesia Rusc
Entre el públic, hi havia escriptors de renom com Josep Vallverdú, Joan Rendé o Ricardo Cano Gaviria. I uns quants poetes que, en aquest cas, no van pujar a l'estrada, però que van aplaudir amb fervor els seus congèneres: Carles Duarte, Ricard Garcia, Anna Gual i Xavier Farré, a banda de l'organitzador i ideòleg del festival, Jordi Carulla-Ruiz. Dijous va tenir lloc, al jardí del Museu de la Vida Rural, a l'Espluga de Francolí, la primera edició del Festival de Poesia Rusc, que aquest any ha aplegat cinc veus, cinc poètiques ben diferenciades: Mireia Calafell, Rosa Lentini, Jordi Pàmias, Perejaume i Jaume C. Pons Alorda.
Va obrir foc el contingut Jordi Pàmias, amb un poema dedicat a Verdaguer: “El minyó tenia un nom fragant: Jacint”. El poema du per títol La llengua dels avis. La de Pàmias, la bella llengua de la Segarra, llengua de messes i rostolls, de gris d'olivers i agre de la terra, va poderejar en el silenci claustral del lloc, poc abans que un xoriguer esvalotés un esbart d'orenetes que va tacar durant uns quants segons el cel amb el negre de la coberta del seu plomatge.
Mireia Calafell va agafar el relleu al poeta de Guissona, i va recitar, impecablement, els seus versos d'una intimitat a vegades ferida (el poema dedicat a la parella que està “desfent l'amor apassionadament”), a vegades escèptica i crua, però mai complaent (”No hi ha res en tot el que diem. No hi ha res de nou, tret del silenci”).
El joglar Jaume C. Pons Alorda va pujar a l'escenari rigorosament descalç i, com és habitual en ell, a pit descobert. D'entrada, ja es va ficar el públic a la butxaca cantant una glosa popular de la seva illa natal, i va acabar de convèncer l'auditori amb la seva colossal presència escènica, feta d'eminent actitud histriònica i de verb esmolat, un verb que ara repassava la corrupció mallorquina (amb un poema demolidor adreçat a Jaume Matas que reprenia els versos més coneguts d'Estellés), i que més tard apuntava, escaientment, a les abelles i a l'infinit.
El següent torn va ser per a Rosa Lentini, que va oferir la primícia de quatre poemes inèdits, d'un llibre que apareixerà a la tardor i que es titula Tuvimos. Versos descarnats: “Trago corazones y hago el recuento de mis muertos”. Perejaume va cloure la lectura amb la seva personal intel·lecció lèxica i sentimental del paisatge. Com si fos un passejant boscà que ens dugués agafats de la mà, va mostrar-nos “marcits abismes i costers aponcellats”, i, amb les paraules precises, ens va fer sentir uns “llorers que espeteguen en encendre's”. Una filmació amb un poema de l'alguerès Pere Lluís Alvau va tancar l'apartat de les lectures.
Tot seguit, es va projectar el poema videogràfic Viatge a Mel·lífera, d'Albert Carreras, creador d'un blog fotogràfic de referència: www.ullcluc.cat. Magnífica aportació. La intenció és que cada any hi hagi un poema filmat, que complementi la poesia dita o recitada (un poema objecte de Guillem Viladot, fet amb peces d'eines del camp, senyoreja, justament, l'entrada del Museu de la Vida Rural). Un tast de mels (cervesa i vi de mel, gelat de vainilla amb mel) va rubricar aquesta primera edició de Rusc, que neix amb la voluntat de deixar petja en les terres de la Conca.