cultura

Jazz en texans

Pura dinamita, Jamie Cullum va irrompre decidit a esmicolar el rigorós minut de silenci

Després d'un res­pectuós minut de silenci en record de les vícti­mes de l'acci­dent de tren a Galícia, que va merèixer els pri­mers aplau­di­ments de la nit, Jamie Cullum va entrar a escena com un cicló. Ni així va poder, però, com­ba­tre la nit xafo­gosa i asfi­xi­ant que vam patir de valent, diu­menge a la nit, els assis­tents al con­cert que va ofe­rir el can­tant i pia­nista britànic al Fes­ti­val de Pera­lada.

Com­plint amb la supo­sada pun­tu­a­li­tat anglesa, va com­plir amb altres requi­sits que se li suposa a la seva eti­queta d'enfant ter­ri­ble del jazz gua­nyada a pols: ves­tit amb texans, calçat amb bam­bes llam­pants, esper­ru­cat, ofe­rint salts i cabri­o­les i cons­tants movi­ments espasmòdics, en un punt d'his­tri­o­nisme que estem segurs que a més d'un orto­dox li deu pro­vo­car al·lèrgia, pas­sant pel seu túrmix jazzístic ele­ments pro­pis del pop, del rock, del soul i, fins i tot, en algun moment, del punk. Ara bé, més enllà dels tòpics i d'una veu fins i tot jus­teta, quan es posa davant del piano des­co­brei­xes imme­di­a­ta­ment el talent innat que porta ins­crit al seu ADN.

Pura dina­mita, Jamie Cullum va irrom­pre a l'esce­nari deci­dit a esmi­co­lar amb el silenci previ ofe­rint una demos­tració de per­cussió i por­tant la seva pecu­liar con­cepció del jazz per altres camins prou sug­ge­ri­dors, aquells que tant entu­si­as­men els seus nom­bro­sos segui­dors. Va arren­car, com està fent en aquesta gira, amb The same thing, tema del seu nou disc Momen­tum. Ja a la segona cançó –sos­tret de l'ame­ri­cana i la camisa que l'encor­sa­ta­ven– va pujar damunt el piano, en una imatge que ja esdevé icònica, per enfer­vo­rir l'audiència sovint freda de Pera­lada. Després de sur­fe­jar des de les altu­res ens va ofe­rir la següent cançó, una versió d'I Get A Kick Out Of You del gran Sina­tra, que li va ser­vir per pre­sen­tar musi­cal­ment un a un dels com­po­nents del seu grup: trom­pe­tista, saxo, con­tra­baix i bate­ria.

El con­cert va com­bi­nar temes del seu nou tre­ball dis­cogràfic, amb altres clàssics dels seus sis dis­cos, on no hi va fal­tar Everyt­hing you didn't do, popu­lar per un anunci de cer­vesa i con­ver­tit en un autèntic himne. Cullum també va tenir temps de demos­trar que, a més d'enfi­lar-se i sal­tar com si fos un tram­polí, el piano pot ofe­rir sons increïbles com a caixa de res­sonància col­pe­jada amb les mans. Ho va fer amb una versió del cèlebre Love for sale de Cole Por­ter, pro­digiós moment d'impro­vi­sa­ci­ons que, sense cap acom­pa­nya­ment, va rema­tar amb una sessió de bebop soli­tari que sem­blava tal­ment que l'acom­panyés tota la banda. Les cigo­nyes, des dels arbres, també van afe­gir-se al reper­tori de sons repi­cant els becs.

A l'hora del con­cert es va pre­sen­tar al públic, demos­trant una enorme sim­pa­tia i rient-se de si mateix amb la imatge de nen gran que té als seus 34 anys. Entre altres per­les, va expli­car que quan pas­seja les seves dues filles el con­fo­nen amb el seu “germà gran”.

No menys genial va sonar When I get famous, aquesta cançó que no para de repe­tir –irònica­ment– que no és auto­bi­ogràfica, tot i que parla d'un noi a qui les noies a l'ins­ti­tut no feien cas i per això va voler fer-se famós com a pia­nista. “A mi les dones se'm tira­ven a sobre la jugu­lar”, va dir sor­ne­gue­ra­ment. També va impres­si­o­nar amb les ver­si­ons de Don't stop de music i Dia­monds (In the Sky), dos temes de Rihanna fusi­o­nats en clau de jazz modern.

Va cloure el con­cert amb These are the days, amb el públic entre­gat, dem­peus i sal­tant al seu ritme. Només va rega­lar un únic bis, però s'hi va dei­xar l'ànima (i la veu) i el públic li ho va agrair amb una ovació.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.