Càlida abraçada

Vicente Amigo és una per­sona més aviat tímida, poc amic de fer dis­cur­sos a l'esce­nari. “A mi em fa molta ver­go­nya tot això, de veri­tat, eh!”, va res­pon­dre diven­dres a una de les efu­si­ves llo­an­ces que li van dedi­car els seus fans més acèrrims des de les gra­des de Cap Roig, no tan ple­nes com a la gran majo­ria de con­certs del fes­ti­val empor­danès, però amb un públic real­ment entre­gat al geni d'un dels millors gui­tar­ris­tes fla­mencs hereus de la revo­lució ini­ci­ada per Paco de Lucía.

Al gui­tar­rista cor­dovès li sobren les parau­les, no les can­ta­des en alguns temes per la pre­ci­osa veu de Rafael de Utrera, però sí les par­la­des: va esmen­tar alguns amics “entra­nya­bles” asse­guts entre el públic; va pre­sen­tar els seus excel·lents músics, va fer algun comen­tari més espon­tani –“Què fres­quet l'aire que entra! Quina ale­gria! Sem­bla que esti­guem a la platja”– i va insis­tir en abraçar-nos a tots ple­gats amb la seva música, càlida, suau i intensa, com ha de ser una bona abraçada. A par­tir d'aquí, tot va ser música, fla­menca en essència, però oberta també a altres sono­ri­tats, gràcies en bona part a la flauta d'Agustín Car­ri­llo i el violí d'Ale­xis Lefevre.

Amigo va començar tot sol amb un tema del seu pri­mer disc, De mi corazón al aire (1991), titu­lat Callejón de la luna. Després d'alguns temes del seu disc ante­rior, Paseo de Gra­cia (2009), ja amb la banda al com­plet el gui­tar­rista va tocar gai­rebé tot el recent Tierra, gra­vat amb músics de la banda de Mark Knop­fler per accen­tuar la con­nexió celta, menys evi­dent en el directe. Abans de l'únic bis, va recu­pe­rar l'home­natge al torero José María Man­za­na­res, Azu­les y corinto, i si Cap Roig hagués estat una plaça de braus, Amigo hau­ria sor­tit per la porta gran.