Un present brillant

Si Marianne Faithfull hagués centrat estrictament el repertori de dimecres en el seu últim treball, el sensacional Easy come easy go, la qualitat del concert no només no se n'hauria ressentit sinó que una part important del públic ho hauria acceptat sense remugar. És una credencial, aquesta, que no totes les cantants de 62 anys –esclavitzades, en molts casos, pels seus èxits del passat– poden fer lluir. Faithfull, d'acord, és biografiada encara a partir de capítols ancorats en el temps com els d'haver estat musa del swingin London, ex de Jagger i una icona de la música –i la moda– dels seixanta, però el seu present artístic de ben segur que és cobejat per altres grans dames de la cançó, envejoses de veure com Faithfull continua firmant discos magnífics amb preuades col·laboracions com ara les d'Antony, Jarvis Cocker i Nick Cave.

No va ser cap sorpresa, per tant, que molts dels grans moments del recital arribessin amb les versions que alimenten Easy come easy go: Solitude (Duke Ellington) i Kimbie (Jackson Frank), per exemple, però sobretot In Germany before war (Randy Newman) i la final Sing me back home (Merle Haggard), amb la malastrugança, no obstant això, que Down from Dover (Dolly Parton), un dels highlights del disc, arribés quan els tècnics de L'Auditori devien estar encara buscant el so adequat. Qui va anar al concert desconeixent el material nou de trinca de la cantant va ser recompensat, però, amb bona part de les cançons que, des de fa unes quantes gires, no solen fallar en els recitals de la cantant: Times Square –amb la qual va començar el concert–, Broken english, The ballad of Lucy Jordan i les stonianes Sister Morphine i As tears go by. De Faithfull –com bé sabrà qualsevol que d'ella hagi escoltat alguna cosa més que la dolça As tears go by que la va popularitzar fa més de quaranta anys–, no es pot dir que tingui una veu com la dels rossinyols, però les seves cordes vocals, que transmeten la sensació d'haver de trinxar-se en qualsevol moment, tenen l'expressivitat d'aquelles cantants torturades que han modulat la seva veu a base d'hòsties en la vida.

El concert, d'hora i mitja pelada, es va quedar curt, però Faithfull –saludant majestuosament a l'audiència cada dos per tres– i els seus set músics –amb prou recursos com per sentir-se còmodes en els diferents registres de la cantant– van exhibir sense interrupcions la seva classe. El ram de roses que Pierre Bechet, director artístic del Mas i Mas, li va entregar al final del xou era un premi més que merescut.