Energia inesgotable

Al Jar­reau va obrir el seu con­cert de dimarts en el Fes­ti­val de la Porta Fer­rada amb Your song, el clàssic d'Elton John que ell ja ha inte­grat en el seu reper­tori gai­rebé com una peça pròpia. La veri­tat és que qual­se­vol cançó, un cop Jar­reau li aplica el seu trac­ta­ment de xoc, es con­ver­teix en una altra cosa, que acaba tenint poc a veure amb l'ori­gi­nal. Segu­ra­ment, si els “qua­tre nois de Liver­pool” –com els va citar ell a Sant Feliu– escol­tes­sin el seu She's lea­ving home en la refor­mu­lació de Jar­reau, tri­ga­rien almenys uns segons a reconèixer la seva pròpia cançó dar­rere la mun­ta­nya russa que Al crea amb les seves cor­des vocals, con­ver­ti­des en una gran caixa màgica de la qual emer­gei­xen emu­la­ci­ons de rit­mes i ins­tru­ments diver­sos, sons gutu­rals i fres­ses hila­rants, amb tècni­ques pròpies tant del voca­lise com del beat­bo­xing, del qual Al Jar­reau és un autèntic pio­ner.

Als 73 anys i després d'haver superat alguns pro­ble­mes de salut, Al Jar­reau es mos­tra a l'esce­nari tan enèrgic com sem­pre, amb la seva sin­gu­lar ges­tu­a­li­tat, ves­tit amb jaqueta blanca arro­man­gada i gorra, il·lusi­o­nat com si fos un jove­net debu­tant, però amb una savi­esa escènica que només atorga gai­rebé mig segle de tra­jectòria en el món de l'espec­ta­cle. Jar­reau no canta per com­plir amb un con­tracte, i això es nota: a l'Espai Port de Sant Feliu de Guíxols va actuar durant dues hores, amb una inten­si­tat que no coneix límits, ni tan sols els hora­ris. Van sonar gai­rebé tots els seus temes impres­cin­di­bles: Like a lover, Mor­nin', I will be here for you, Dou­ble face, We're in this love toget­her i en la recta final, abans d'uns bisos real­ment gene­ro­sos, una impo­nent Take five i una gai­rebé obli­gada –almenys des de la seva pers­pec­tiva– Spain (I can recall), també apoteòsica. En canvi, i a pesar que li ho van recla­mar
des de les pri­me­res files, no
va can­tar Moon­ligh­ting, el tema de la sèrie Luz de luna, que ha estat la seva cançó més popu­lar a casa nos­tra. Però Al Jar­reau
ja està molt per sobre de tot això.

Una menció espe­cial per als seus grans músics: un quin­tet for­mat per dos teclis­tes que també toquen vents, un bate­ria, un gui­tar­rista i un bai­xista i excel·lent can­tant que és el gran orgull de Jar­reau. “És gai­rebé el meu fill”, va dir el mes­tre.