Dansa de l'emoció

Què fa que, malgrat ser El llac dels cignes una obra representada fins a la sacietat, el Ballet Nacional de Cuba aconsegueixi donar-li cada vegada l'esclat de la novetat? Sens dubte, l'escola cubana insufla emoció a aquesta obra gràcies a la passió llatina que il·lumina els personatges, i a un ball amb “l'accent a dalt, molt aeri”, tal com el defineix la mateixa Alicia Alonso, ànima de la companyia. Una interpretació musical, però també teatral, cuidada i la qualitat homogènia del conjunt de ballarins té com a resultat una versió rodona, fresca, “salsona” –com dirien els cubans–, que supera els obstacles d'una escenografia migrada i un so rovellat.

Anette Delgado va donar vida a Odette Odile amb una interpretació brillant i eloqüent, tant pel que fa l'expressió –com a Odile se li va escapar fins i tot alguna rialla perversa– com a la tècnica, amb uns equilibris que deixen bocabadat qualsevol i un control absolut dels girs. Dani Hernández, el príncep Siegfried, no es va quedar enrere amb uns salts elàstics i vaporosos, tot i que –tot s'ha de dir– es veia eclipsat per moments per la força felina de Delgado. Amb tot, es veu un treball molt acurat pel que fa la definició dels pols masculí femení, amb mirades de complicitat que emanen sensualitat, segell també dels caribenys.

La companyia ha iniciat al Tívoli una gira amb El llac dels cignes i s'hi estarà fins al 15 de setembre. Després tornarà amb Coppelia al Centre Cultural Unnim de Terrassa (el 9 de novembre). Si el seu país, Cuba –del qual la companyia n'és l'estendard–, està en plena transformació política, el Ballet Nacional sembla tirar endavant i mantenir les mateixes quotes d'exigència que l'han catapultat cap a la fama internacional. A diferència d'altres, com el ballet de l'Opéra de París, continua fidel al clàssic més estricte i això es fa palès en la projecció dels ballarins.