Un tresor al bosc

S'agra­eix molt que un músic et sor­pren­gui, sobre­tot quan acu­mula ja molts anys en aquest ofici i sem­bla haver mos­trat ja totes les seves cares. Així que quan dis­sabte a la nit vam entrar a l'enve­lat negre del com­plex de L'Atlàntida del Mer­cat de Música Viva de Vic, tots ens vam que­dar amb una cara de genuïna sor­presa i un som­riure als lla­vis quan vam des­co­brir que l'esce­nari s'havia con­ver­tit en una autèntica selva, plena de plan­tes que pràcti­ca­ment ama­ga­ven la bate­ria, els teclats, els micròfons i els cables. Però el gran impacte encara no havia arri­bat: es va pro­duir quan Refree i els seus músics van entrar en el bosc i, després que sonés la màgica i estrambòtica intro­ducció coral del seu nou disc, Nova Creu Alta, el quin­tet va ini­ciar l'espec­ta­cu­lar aque­larre elèctric que amaga el nou tre­ball de Raül Fernández, músic i pro­duc­tor d'infi­nits recur­sos que, després d'una llarga etapa més acústica, sem­bla haver des­per­tat el mons­tre amistós que porta a din­tre per retor­nar als seus orígens hard­core amb Corn Flakes i anar molt més enllà, en una espècie de tro­bada impos­si­ble entre King Crim­son i Fugazi. I per què no?

Va ser un con­cert d'una rara i magnífica inten­si­tat, amb el bai­xista Miquel Sos­pe­dra bara­llant-se lite­ral­ment amb les plan­tes que l'envol­ta­ven i el teclista Xavi Llo­ses, recent gua­nya­dor del premi Puig-Por­ret, dis­pa­rant efec­tes mar­ci­ans des de les alçades men­tre Refree diri­gia la cerimònia elèctrica amb algu­nes, poques, tre­ves melòdiques per a l'espec­ta­dor (Avui ho he vist), al qual li va pro­me­tre en broma alguna planta per fumar, però li va aca­bar ofe­rint un trac­ta­ment de so i llum més exci­tant que qual­se­vol droga. Si Refree toca a prop de casa vos­tra, no us ho per­deu.

La nit va començar dis­sabte a L'Atlàntida amb la molt espe­rada pre­sen­tació en directe del segon disc de La Iaia (On és la màgia?), un grup que jugava a casa, ja que com va dir el seu can­tant, Ernest Cru­sats, ell viu molt a prop de L'Atlàntida i fins i tot hi havia tre­ba­llat com a aco­mo­da­dor. “Aques­tes cançons les vaig fer a uns 500 metres d'aquest lloc.” Seguint les regles del mer­cat, el trio va basar el con­cert en el nou disc, del qual va inter­pre­tar nou cançons amb títols com ara Acci­dent!, On ets Matilda?, L'arbre que vol ser humà, El meu gos se'n va, L'ós i El nen de les estre­lles. Si alguna vegada La Iaia va ser un grup de folk pop, ara el folk ha cai­gut defi­ni­ti­va­ment de l'eti­queta per dei­xar pas a un pop dens i amb més pes dels teclats, amb regust a tecno-pop dels vui­tanta, reforçat per tres boles de miralls i uns jocs de llums i làsers molt efec­tis­tes. Quan Cru­sats va bai­xar a la pla­tea a abraçar la seva iaia va sonar l'ovació més soro­llosa d'una nit en què el grup vigatà va tenir tot el suport dels seus veïns en aquesta nova aven­tura. Després de l'apoteòsic final amb la seva ja cone­guda Decla­ració de prin­ci­pis, La Iaia va ani­mar el públic a com­prar, per 3 euros, frag­ments d'un gran puzle que reproduïa la por­tada del nou disc, amb uns codis que per­me­ten escol­tar-lo en exclu­siva per inter­net abans de la seva edició.

Una altra estrena des­ta­cada del dis­sabte va ser la del nou disc de 08001, No pain no gain, amb un so més inter­na­ci­o­nal i difícil de rela­ci­o­nar amb el Raval o amb qual­se­vol altre barri o ciu­tat del món, però amb dues grans veus, Ghetto Pri­est i Nikol Kollars, i una banda molt sòlida coman­dada des de l'ombra per Julián Uri­goi­tia.

Per aca­bar la nit, just abans d'entrar en el món dels som­nis amb Anímic, el vis­ce­ral can­tant gironí José Domingo va donar tot el que tenia i més en un con­cert far­cit de pas­si­ons molt huma­nes, de tango i rumba bas­tards i rock fusi­o­nat amb la veu fla­menca de Jordi For­nells, en un final apoteòsic en què Domingo va bai­xar a la pista per can­tar amb Mazoni, entre el públic.